Acabo de llegir l'article "Tot és qüestió de l'escala de valors" de Ferran Pujol, membre de Reagrupament i em quedo astorat. Una gent que fan bandera de la regeneració democràtica i de l'assemblearisme, s'ho "passen pel forro" i en comptes d'actuar amb humilitat el que fan és "atacar" als pocs que són fidels a aquestes tesis.

Quan vaig sentir la notícia que en marxaven 13 i en quedaven 4-6, evidentment, vaig pensar que aquests quatre s'havien "cobert de glòria", però a mesura que la notícia s'ampliava vaig començar a dubtar. Llavors, per entendre alguna cosa, em vaig baixar els documents i vaig poder veure que la ponència política que l'assemblea havia aprovat el 3 d'octubre només hi havia dues condicions per entrar a Rcat: Una, que s'accepti la pròpia ponència política; i dues, que les llistes s'escolliran per territoris.

Resulta que qui proposa incomplir-ho és el "líder" i demana la dimissió dels que defensen l'acompliment del document aprovat entre tots (i en aquell moment, votat a favor per aquest líder). Com que aquests no dimiteixen, ho fa ell. A la seva dimissió en segueixen 12 més, a manera -al meu entendre- d'aquells membres d'una secta que segueixen el seu "guru" cegament, només mirant la persona i no els fets. (Em sap greu parlar amb tanta duresa, però és com ho veig).

No passa gaire temps i els quatre veuen que com que el projecte era difícil de tirar endavant perquè s'havia creat i havia crescut d'aquesta manera, personalista, dimiteixen ells. "Ai las", els que havien dit que dimitien, ara hi tornen dient que com que no ho havien presentat per escrit no té efectes. Cert, sí, totalment, però que no eren els defensors de fer les coses de manera diferent, amb honestedat, transparència... I el valor de la paraula donada? Pel que s'ha vist, la paraula res de res. Cap diferència amb la resta, potser fins i tot pitjor que els altres.

Torno a disculpar-me perquè tornaré a ser dur: vist el que ha passat aquests dies, el funcionament de Reagrupament em sembla que és igual que en una secta o en un exercit i el seu màxim referent un "guru" o un "militar caciquil".

s una llàstima, perquè fins i tot jo que sóc militant d'un partit (ells diuen que no ho són) m'ho havia mirat amb bons ulls; agraeixo que s'hagin mostrat com són, tant d'hora. I és una llàstima, també, perquè aquesta situació és el pitjor que li podia passar a l'independentisme: lluny de reagrupar, va d'escissió en escissió.