Indica publicitat
Dimarts, 22 d'octubre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 5 de setembre del 2011 | 18:50
Crònica

CiU i l'independentisme

CiU no és una federació independentista, i potser no cal que ho sigui, però sense ella no s'aconseguirà la plena sobirania nacional. Partint d'aquesta premissa, cal analitzar els canvis generacionals i fins i tot les evolucions intergeneracionals que es produeixen a CDC i també ─en menor mesura─ a UDC.

CiU ja no és només el pujolisme tradicional que encara continua existint, sinó que la feina feta per la JNC i la incorporació de nous sectors socials i nacionals han anat canviant els quadres dirigents del partit. Noms com Campuzano, Ciurana, Castellà, Flamerich, Forn, Madí, Pujol, Rull , Vila o Vives d'entre tants i tants altres, representen unes noves generacions, dins la federació, desacomplexades i amb la intenció de dirigir el canvi cap al sobiranisme amb voluntat de projecte, d'excel·lència i de sentit d'estat.

Mas i Duran, principals líders de la federació, no estaven cridats, ni per trajectòria, ni per la història, ni per la seva voluntat política, a encapçalar un moviment sobiranista. Poden, però, veure's obligats a fer-ho degut a la pocatraça del nacionalisme espanyol que els està col·locant, dia rere dia, en contra de la paret i del precipici. Possiblement tots dos hauran de superar-se a ells mateixos per saltar la paret d'Espanya perquè, si no ho fan, poden ser escombrats per unes generacions que els empentaran. Mas i Duran cal que contemplin l'exemple de Jordi Pujol, el qual passarà a la història com un gran nacionalista i referent perquè ha estat capaç de reconèixer la seva equivocació en intentar frenar, durant més de 25 anys, l'independentisme català.

CiU, doncs, té molts reptes. El primer: consolidar l'espai de centredreta i centreesquerra nacional i barrar el pas a un PP emergent amb l'objectiu de convertir els populars en una força política residual al principat, així com també ajudar les Illes i el País Valencià a la creació de partits o plataformes que trenquin l'hegemonia del PP a la dreta i al centre de l'espectre polític.

Segon: caminar amb el militants i els votants ─arrossegant també els poders fàctics que els donen suport─ cap a la sobirania, tot trencant complexes i pors, i convencent-los alhora que Catalunya està en decadència per l'espoli fiscal, pel dèficit econòmic i d'infraestructures, i per la manca de poder polític.

Tercer: CiU, si és seriosa i pretén avançar cap a l'alternativa de la independència, ha de buscar tota mena de complicitats, aliances i coincidències amb les demés forces polítiques, amb la societat civil, i amb "els poderosos". Tanmateix, cal que construeixi els eixos i els aparells d'un estat propi, unes maniobres que ara per ara, no sembla que la federació estigui duent a terme ni com a partit ni com a govern.

Això només deixa una alternativa a tots els sobiranistes de la federació i de fora: l'exigència a CiU que, a més d'administrar el poder polític més important que ha mai ha tingut una força política a Catalunya (Generalitat, diputacions, ajuntaments, etc.), sigui capaç també de córrer els riscos que la història i els esdeveniments actuals ja els està exigint.

CiU, PSC, ERC i ICV, les nostres forces polítiques, han d'esser conscients que ha conclòs un capítol de tres segles d'opressió, d'intents d'assimilació i de fer-nos entendre, com a catalans, a Espanya. Ara, al segle XXI, ja no podem perdre més el temps. Tenim la necessitat d'esser, de fer-nos veure al món, i de tenir, com tothom, un estat. I CiU és una peça fonamental per a construir-lo.



Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat