Sense oblidar el paper que han fet històricament el Front Nacional de Catalunya, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, el Moviment de Defensa de la Terra, o Nacionalistes d'Esquerra, durant la lluita contra el franquisme i en la transició. Per aquest motiu, quan parlem d'ERC i l'independentisme ho hem de fer seriosament i amb gran respecte, i fins i tot amb agraïment pels serveis prestats que, evidentment, han focalitzat els aparells de l'estat contra aquesta organització i els seus homes i dones.

Torres, Barrera, recentment traspassats, varen ser la garantia d'una lluita històrica, i Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Jordi Portabella, Marina Llansana, Xavier Vendrell, Ernest Benach, i tants altres, han estat els picapedrers i ideòlegs per estendre i consolidar un independentisme no excloent, progressista.

És possible que ERC, que cal que no oblidi mai les tres sigles i el seu diferencial republicanisme, també hagi sofert el cansament d'un país i uns ciutadans frustrats en les seves llibertats col·lectives durant segles. Hi ha molta gent que ha tingut pressa i no ha entès les estratègies republicanes.

ERC es va oferir per dues vegades a la CiU de Jordi Pujol, i va ser despreciada, marginalitzats. I després va optar per l'alternança, amb Pasqual Maragall i més tard, per consolidar el 'Catalunya un sol poble', va fer president a José Montilla. Dues opcions clares de sumar cap a la sobirania, que la història dirà si varen ser errònies. El que ha quedat clar, és que a curt termini ha sortit molt car als republicans els seus intents de normalitzar nacionalment el país.

En les passades eleccions, ERC va perdre bous i esquelles, i els seus electors varen fer cap a l'abstenció, CiU, RCat, SI i la CUP. I els seus dirigents van llegir els resultats, i es vulgui entendre o no, donant exemple, van obrir el partit a un gran canvi que ha culminat en l'equip Junqueras-Rovira-Bosch. Una opció plural, generacional i nova i en que, per primera vegada en la història recent d'ERC, els dirigents que fins ara ocupaven la primera línia no han deixat el partit. Tota una novetat.

La nova direcció obre converses amb discreció amb Reagrupament i Solidaritat Catalana i, més important encara, s'obre a connectar-se i buscar complicitats amb la societat civil, amb els moviments socials i amb els sector intel·lectuals sobiranistes.

ERC sap que ara toca SUMAR i enterrar el RESTAR, les lluites fratricides, els personalismes. I obrir-se a noves geoestratègies que el permetin pactar amb l'esquerra (PSC, ICV, CUP) i també amb CiU, si és que realment es vol anar cap a la independència i la construcció de l'estat.

Però els republicans saben el preu que han pagat per supeditar-se a vegades al PSC, i ara han de ser intel·ligents per no esdevenir el satèl·lit de CiU, tot i el seu superpoder actual. Tampoc no pot oblidar la CUP, ni el moviment en marxa després de les consultes en el camí de crear l'Assemblea Nacional Catalana, perquè són aquests part molt important de la bona gent sobiranista del país.

ERC comença una nova etapa, i ha de crear més coincidències i complicitats que mai, perquè hi ha qui està preparant ja el seu desprestigi com a opció de futur.