La defensa de Pep Guardiola sobre Laporta i els seus excompanys de junta ha caigut com una llosa als despatxos de la zona noble del Camp Nou.  El president Rosell, els Freixa, Faus Cardoner i companyia encara no se'n saben avenir. I, com era d'esperar, no els ha agradat gens. Gens.

A Madrid ja ho aprofiten per fer sang. Per atacar el gurú del barcelonisme. Tots s'alineen amb el president Rosell i posen el crit al cel amb les declaracions d'en Pep.

El que ha fet Guardiola no és res estrany. És el que ha fet sempre. Dir el que pensa

El que ha fet Guardiola no és res estrany. És el que ha fet sempre. Dir el que pensa, defensar el que creu. Molts diran que, per ser l'entrenador del Barça, Guardiola hauria d'haver callat. No. Per ser el líder espiritual del barcelonisme, el de Santpedor, més culer que el pal de la bandera, demana unitat. I per ser l'entrenador del club, el màxim responsable de la parcel·la esportiva exigeix seny. El camí fàcil.  I no, Guardiola pot ser moltes coses, però no és un inconscient.

En Pep sabia el que feia i el que deia. Sabia on es ficava i, tot i així, ho va dir. Perquè en Pep és així. Defensa fins el límit el que creu. Ja sigui la defensa de tres, el Txigrinsky, o la seva innocència als jutjats italians. Pep, amb el que creu, és implacable. Com l'home que camina descalç damunt les brases. Ho fa perquè hi creu, sabent que es pot cremar. I molts li diuen: "Sonat!"