A l'inici del quart campionat de lliga de l'era Guardiola, s'han esvaït molts dubtes i pors per a la culerada . El síndrome de l'autocomplaença que, sota el mandat de Frank Rijkaard, va trencar un dels millors equips i jugadors que mai han vestit de blaugrana, no té espai a l'actual vestidor de can Barça. Els Messi, Xavi, Iniesta i companyia ja han demostrat en les supercopes que tenen fam per i en volen més.  I el primer responsable n'és el tècnic.

Pep Guardiola és un inconformista. Un incansable lluitador. Ho va demostrar a Itàlia, on no va parar fins a treure's de sobre l'ombra del dopatge. Segurament, un dels seus grans èxits com a entrenador és aconseguir que els seus equips també siguin així.  I també per aquesta voluntat perenne de guanyar, s'entenen els fitxatges de Cesc i Alexis. Dos jugadors que ja han demostrat perquè són al Barça. Per guanyar.

Ara bé. No tot el mèrit és d'en Pep ni del seu equip. Hi ha un factor que ha caigut com aigua beneïda per a l'ambició culer. Es diu José Mourinho. Perquè, mentre el dit del portuguès segueixi assenyalant el camí, els jugadors del Barça seguiran desitjant fer-lo callar. Mou encara no ha entès, i és dubtable que ho arribi a entendre, que la seva actitud no només excita els seus jugadors, sinó que també encén els ànims del seu enemic. I vist així, deu ser cert: El dit de Mou assenyala el camí.