Es un tòpic afirmar que el món canvia molt de pressa, que l'evolució és vertiginosa i la necessitat de posar-se al dia de manera constant resulta ineludible. Però hi ha una part del món, el denominat món àrab (i el musulmà, per extensió) que li costa molt més seguir aquesta evolució, que va molt més lent, que a través de la religió en ocasions sembla voler fer marxa enrera.

Brian Whitaker és un periodista britànic que ha dirigit el servei de l'Orient Mitjà pel prestigiós diari liberal The Guardian (2000-2007), i ha publicat en data recent What's really wrong with the Middle East (Saqi Books, Londres), on analitza les contradiccions i febleses de les societats àrabs causants de la seva lenta evolució. L'autor afirma que, amb el seu llibre, el que vol és estimular el debat perquè el món àrab mediti sobre les causes del seu retard respecte del món occidental -el món més desenvolupat- i hi posi remei. No es limita a assenyalar els problemes sinó que proposa solucions. L'autor ha viatjat amb freqüència pel món àrab i el coneix més enllà dels obligats contactes amb les autoritats i mitjans oficials dels règims existents. El seu coneixement personal de nombrosos universitaris, periodistes, estudiants i ciutadans de diversos estats de la regió li proporciona una base de dades que va més enllà dels estereotips habituals.

Whitaker destaca l'existència en aquells estats d' "una atmosfera embrutidora on el canvi, la innovació, la creativitat, el pensament crític, la resolució dels problemes, són desestimats". Cal afegir-hi "la negació sistemàtica dels drets de milions de persones, les discriminacions basades en l'ètnia, la religió, el gènere, l'orientació sexual o els antecedents familiars, la desigualtat d'oportunitats, l'opacitat de la burocràcia, l'aplicació arbitrària de la llei i la manca de transparència dins dels governs".

El problema educatiu és cabdal

El pinyol de molts dels problemes que afecten a aquestes societats es troba, segons el periodista britànic, en l'educació. No pot haver canvis mentre no canviïn les mentalitats. Els mètodes d'ensenyament, basats en la memorització, "no afavoreixen el diàleg lliure, el desvetllament de la consciència, i tanquen la porta a la llibertat de pensament i a la crítica". Els programes d'ensenyament als estats àrabs "semblen afavorir la submissió, l'obediència, la subordinació i la complaença." El resultat és un dèficit de coneixements que impedeix a aquestes societats disposar d'una població educada i qualificada.  

Una primera recomanació, doncs, és la reforma dels programes educatius i la superació del "gran valor de què gaudeix el conformisme dins les societats àrabs que aixafa dins de l'ou qualsevol mena de canvi". I l'autor estima que aquests estats no poden aspirar a desenvolupar el saber "sense canvis polítics i socials radicals". Un altre problema, segons Whitaker, és la solidaritat entre els membres d'una família, un clan, una tribu. Aquesta solidaritat proporciona seguretat i protecció a les persones, però estableix unes relacions de submissió. L'obsessió del fet de ser parents ofega el principi de valorar les persones pels seus mèrits i fa desaparèixer la igualtat d'oportunitats. El nepotisme frena el desenvolupament econòmic. La seva conclusió és que "els àrabs no podran fer emergir una nova era de llibertat, de ciutadania i de bon govern mentre les seves societats continuïn obeint a obligacions de parentesc, sigui a nivell familiar o tribal".

El paper de la religió

Un altre capítol del llibre tracta sobre les relacions entre els ciutadans i els seus governs. El regim àrab típic, diu Whitaker, és a la vegada autoritari i autòcrata, és a dir, exigeix l'obediència i centralitza i concentra els poders en el cap de l'Estat. A continuació analitza el que anomena "la política de Deu", l'onada de fervor religiós que afecta l'Orient Mitjà des de fa trenta o quaranta anys. Estima que la religió és una de les respostes al "malestar àrab". La religió ofereix certeses i esperances en un món en que els canvis fan dubtar a molts i creen desorientació.

Creu el periodista britànic que la inclinació cap a la religió va iniciar-se a partir de la derrota dels exèrcits àrabs front a Israel a la "Guerra dels Sis Dies", el 1967. Va incrementar-se quan els guerrillers afganesos van derrotar l'imperi soviètic i l'Hezbollah libanès va aconseguir foragitar els israelians del Líban el 2002, desprès de vint-i-dos anys d'ocupació. Tot plegat ha fet pensar que l'èxit militar és possible si s'inspira en la religió, que dóna un sentiment d'identitat, de pertinença i de solidaritat front les amenaces exteriors. Les onades de religiositat que s'han anat succeint a la regió han donat origen a versions extremistes, que han anat creixent amb el temps, afavorint el desenvolupament de la intolerància i la violència.

Whitaker també afirma que no hi pot haver igualtat de drets sense llibertat religiosa. Aquest és un altre dels obstacles que el món àrab ha de superar per poder adaptar-se als ràpids canvis a nivell global. La llibertat religiosa fa precisa la neutralitat de l'Estat, la separació de la religió i l'Estat. Aquesta és una reforma imprescindible. Un altre dels problemes és la corrupció a les societats àrabs i el recurs a les relacions, als trafics d'influències, al favoritisme. En definitiva, Whitaker propugna que el món àrab s'alliberi d'una cultura de la dependència i de la impotència, i que els occidentals posin punt final a una tradició colonialista i intervencionista.