Indica publicitat
Diumenge, 16 de desembre del 2018
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 29 de juliol del 2008 | 16:52
Crònica · Ideologia i pensament polític

L'islamisme, hereu del feixisme i del comunisme


A “Icona del mal. El muftí de Hitler i el naixement de l’Islam radical”, publicat per Random House, els historiadors David Dalin i John Rothmann han reconstruït un dels capítols més foscos de la història musulmana contemporània, el del líder religiós i polític de Palestina entre les dues guerres mundials, Haj Amin al-Husseini, muftí de Jerusalem des del 1921, amb el permís dels ocupants anglesos. Era antisemita i quan la Gran Bretanya va obrir les portes de Palestina als jueus que fugien de l’Alemanya nazi va organitzar i dirigir la revolta palestina del 1936, matant a jueus, anglesos i palestins que no li eren fidels. Va ser derrotat i va refugiar-se a Berlín, proporcionant a Hitler voluntaris musulmans per a les seves SS i aprovà l’Holocaust.
No va obtenir, tal com demanava, la formació d' un cos especial per alliberar la Palestina del domini anglès i en acabar la guerra mundial va retornar a l’Orient Mitjà, on va morir el 1974.

A més a més de reconstruir aquest capítol de la història el llibre recull una tesi que corre per Occident des dels anys 60, la que sosté que el nou extremisme musulmà té les seves arrels en els totalitarismes europeus del segle XX, especialment en el nazisme i l’estalinisme, ambdues ideologies antisemites i, en conseqüència, Europa seria en gran part responsable de l’actual onada de terrorisme islamista. Abans ja s’havien publicat altres obres amb la mateixa tesi com “La quarta guerra mundial”, de Norman Podhoretz, el líder dels liberals ultres transformats en neoconservadors a partir del 1968.

Islamofeixisme o islamomarxisme?

El debat ha esclatat al voltant del tema de si s’ha de parlar de islamofeixisme, un concepte que agermana els moviments islamistes moderns amb els feixistes europeus o si, de fet, la guerra santa islàmica (djihad) i l’antisemitisme no han estat sempre elements fonamentals de l’Islam. El president Bush s’ha negat a fer servir aquest concepte però diferents figures del món intel·lectual el consideren ajustat a la realitat, entre les quals el neoconservador David Horowitz, el liberal Paul Berman, autor de “Terror i liberalisme”, i el conegut articulista Christopher Hitchens. Aquests recorden que a Europa la aliança entre feixisme i religió va ser freqüent com en el cas de l’Espanya del general Franco, la Croàcia dels ustatxis, la Romania de la Guàrdia de Ferro i altres. Hitchens troba en els dos moviments “el mateix culte a la mort, el mateix menyspreu a la intel·ligència, la mateixa paranoia antisemita i la mateixa adoració pel líder”. Berman diu que els dos moviments es basen en el concepte d'una societat exclusiva i pura i en la set de venjança per les humiliacions sofertes al llarg de la història. També aquests personatges actuals tenen precedents ja que el 1963 Manfred Halperin, professor de Princeton, havia dit que “el moviment neoislamista emergent és parafeixista” i el 1979 el francès Maxime Rodinson definia la revolució khomeinista iraniana com un “feixisme arcaic”. El 1990 l’anglès Molise Rutheven va fer servir per primera vegada la paraula islamofeixisme i el 1996 Walter Laqueur, al seu llibre “Feixisme. Passat, present i futur”, parlava de “les simpaties feixistes dels Germans Musulmans i de les forces laiques a Egipte, Iraq i Síria en els anys 20 i 30”.

Entre els contraris al concepte de islamofeixisme, per impropi, estan un seguit d' intel·lectuals com el liberal Peter Beinart, l’historiador anglès Tony Judt, l’historiador John Kelsay, l’arabista Daniel Pipes. Beines, per exemple, diu que “el feixisme adora l’Estat, que pels musulmans és una imposició pagana que amenaça la seva unitat”. Judt afirma que “la guerra santa i l’Islam no són la mateixa cosa”. Pipes afirma que més que no pas al feixisme l’extremisme islàmic està emparentat amb l’estalinisme ja que “té vincles històrics i filosòfics amb el marxisme-leninisme” i esmenta a l’ideòleg dels Germans Musulmans, Sayyd Qutb, que interpretava la doctrina marxista de les fases de la història de la següent manera: “Primer caurà el capitalisme, després el comunisme i, a continuació, es crearà una era eterna de l’Islam”.. Pel neoconservador Pipes el radicalisme islàmic té una cinquena columna dins del món occidental, “els irreductibles marxistes leninistes que han establert amb ells un pacte com el que van fer Stalin i Hitler el 1939”. Hi ha també un corrent entre els historiadors, minoritari, segons el qual l’expansió de l’Islam al llarg dels segles és “un imperialisme religiós”.

Dues onades musulmanes contra Occident

 Les divergències entre els que parlen d' islamofeixisme i islamomarxisme tenen un punt en comú: els extremistes musulmans s’han inspirat en l'estratègia de les dictadures europees i en la seva ideologia. L’anglès Lawrence Freedman en el seu llibre “L' elecció dels enemics” parla de dues onades contra Occident per part del món musulmà, la primera va ser la dels anys 50 i 60 quan els musulmans nacionalistes van lluitar contra el colonialisme i eren partidaris del secularisme, i la segona onada va començar els anys 80, una vegada fracassada la primera, com en el cas de Nasser a Egipte o el xa a l’Iran, el fracàs dels quals va ser la prova de que per derrotar a l’enemic l’Islam tenia que recuperar el fonamentalisme religiós. Com en el cas de Europa aquesta onada que travessa el món musulmà és una fase més de la història, no un fet permanent com planteja el xoc de civilitzacions de Huntington.

 

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat