El Tractat de Roma que va donar vida a l'actual UE va ser signat el 1957. Eren sis estats, amb els mateixos drets i deures, des de França i Alemanya al petit Luxemburg. Després van ser nou, després dotze, quinze, vint-i-cinc i vint-i-set. Tots iguals, amb els mateixos poders de decisió i la mateixa representativitat en els grans òrgans de decisió com el Consell Europeu (reunió periòdica de caps d'Estat i de govern).  

Ha passat el temps i després del Tractat de Roma van venir altres (Amsterdam, Maastricht, Lisboa,...) per tal d'adaptar les estructures i òrgans de decisió als nous temps, a les ampliacions, a les evolucions i avenços en el procés de construcció de la casa comuna europea. Sempre a partir de la democràcia, el consens i la unanimitat. La teoria estava molt clara (tots iguals) però la realitat aviat va dibuixar l'existència d'un eix franco-alemany que feia de motor. L'euroescepticisme dels britànics, la debilitat política dels italians i el poc pes dels espanyols han ajudat a consolidar aquest eix.

Moltes decisions s'adopten pensant en els condicionants que assenyala el tribunal constitucional alemany de Karlsruhe

Durant dècades l'eix va marcar l'avenç i orientació de la UE però, en els últims anys, l'evolució política i, sobretot, econòmica ha portat a què l'eix sigui més formal que real ja que qui mana és Alemanya. Només cal veure quines són les propostes adoptades per la UE per fer front a la crisi de l'euro, a la de Grècia, a la dels deutes públics. Sempre són les presentades pel govern de Berlín. I s'ha arribat a l'extrem d'ajornar durant uns dies una reunió cimera a l'espera d'una votació del Bundestag (Parlament federal alemany), i ja se sap que moltes decisions s'adopten pensant en els condicionants que assenyala el tribunal constitucional alemany de Karlsruhe.

Naixement de l'Europa alemanya
Des del diari La Stampa de Tori (Itàlia), Marta Dassú ens parla del naixement d'una Europa alemanya, depenent de la política interior alemanya, en la qual França conserva l'aparença de ser l'"igual" a Alemanya. Aquesta nova Europa, amb capital real a Berlín (oficialment continua sent Brussel·les) naix per defecte dels seus membres. Alguns, com Grècia, estan enfonsats; altres, com Itàlia, estan condicionats pel seu enorme deute públic; altres, com els nòrdics, es conformen amb jugar un paper secundari; altres, com la Gran Bretanya, són euroescèptics; i altres, com Polònia, esperen que soni la seva hora de mostrar musculatura.

El govern de Berlín, és a dir, la cancellera Angela Merkel, comparteix les decisions amb el president francès, Nicolas Sarkozy, el president de la Comissió Europea, José Barroso, i el teòric i formal president de la UE, el belga Herman Van Rompuy, que formen el què la premsa ha qualificat com el "comitè de Francfort".

Aquest directori, a la reunió cimera de Brussel·les del passat 26 d'octubre, va fer aprovar la recapitalització dels bancs, l'augment del Fons Europeu d'Estabilitat Financera, el perdó del 50% del deute grec i va obligar a Itàlia a adoptar mesures per redreçar la seva economia a la cimera de caps d'Estat i de govern del estats de la zona euro. Alemanya, doncs, augmenta la seva solidaritat amb la resta d'Europa posant les seves condicions: major disciplina pressupostària i reformes a fons dels estats més endeutats.

Si els plans d'austeritat imposats per Alemanya han de durar molts anys les conseqüències polítiques poden ser incontrolables

Pèrdua de sobirania política
Alemanya no te intenció de prescindir de la UE sinó que el seu propòsit és orientar-la i portar-la pel camí que considera més convenient. Tot això significa, de manera clara i precisa, una pèrdua de sobirania econòmica i política, especialment en el camp dels pressupostos. Aquesta pèrdua evident de sobirania ja s'ha vist clarament reflectida en el cas espanyol modificant a corre-cuita la seva Constitució per satisfer els desitjos de Berlín i, ara en el cas de Itàlia, obligada a efectuar reformes econòmiques i socials a fons. I el cas de Grècia es claríssim: li diuen quina pregunta ha de plantejar en el referèndum anunciat (si vol continuar dins de l'euro o no).

Ara bé, si els plans d'austeritat imposats per Alemanya i companyia han de durar molts anys (hi ha qui parla d'un decenni) les conseqüències polítiques poden ser incontrolables com s'està veient ara a Grècia. I, de la nova Europa alemanya, sorgirà una nova estructura ja que hi haurà un "nucli dur", els dels estats membres de l'euro, i la resta dels vint-i-set, que quedaran en un segon cercle, com és i serà el cas dels britànics, danesos i suecs.

Els dirigents econòmics, polítics i financers tenen clar que si Grècia surt de l'euro i es torna a la moneda nacional és millor tenir el capital a Suïssa

Grècia té diners, però els té a Suïssa
Grècia, que ha passat del caos econòmic al polític, es troba sense diners per res, ni per pagar les nòmines dels treballadors públics ni les jubilacions, ni res de res, si no fa el que li diu Berlín, és a dir, la UE. Tanmateix, Grècia té diners, però estan a Suïssa. Segons estudis, que no han estat desmentits per les autoritats bancàries, els grecs tenen al país helvètic 19.500 milions d'euros opacs, és a dir, no declarats. Són xifres del 2009 i la crisi ha accelerat la fugida de capitals cap a Suïssa en aquests dos últims anys.

Els grecs rics, els dirigents econòmics, polítics i financers tenen clar que si Grècia surt de l'euro i es torna a la moneda nacional, el dracma, és millor tenir el capital a Suïssa. Mentrestant, els treballadors públics i els jubilats es quedaran sense cobrar. Són les regles del sistema i d'una democràcia política que deixa molt que desitjar.