Indica publicitat
Diumenge, 15 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 3 de març del 2014 | 16:20
Crònica · Internacional
Àlex Calvo
Expert en seguretat i defensa a l'Àsia i catedràtic convidat a la Universitat de Nagoya (Japó)

Catalunya i la crisi de Crimea: tres breus reflexions

La revolta a Ucraïna i la complexa situació a la Península de Crimea constitueixen la primera gran crisi internacional d'ençà que el Parlament de Catalunya va proclamar la sobirania, i ha despertat un notable grau d'interès a casa nostra.

Entre altres qüestions d'interès directe per al nostre país, en aquest moment de transició nacional, podem esmentar l'ús de la força a les relacions internacionals, el problema de la manca de correspondència entre fronteres estatals i nacionals, i la necessitat d'avançar en l'anàlisi internacional en clau catalana. A continuació es pot trobar una breu reflexió sobre aquests tres punts.

1.- Ús de la força: una realitat perenne a l'escenari internacional. La complexa situació a Ucraïna demostra un cop més, per si en quedava cap dubte, que un estat no pot defensar no solament els seus interessos ans la seva sobirania i territori si no disposa d'unes forces armades modernes, preparades, i lleials. Es pot discutir tant com es vulgui sobre quin hauria de ser l'estatus de Crimea, i no és l'objecte d'aquests breus apunts entrar en aquesta matèria, però el que és evident és que entre les pretensions de Kiev i la seva capacitat de projectar forçaq sobre la Península hi ha una gran distància.

Un estat no existeix solament pel fet de proclamar la independència i aconseguir el reconeixement internacional. Un estat necessita superar aquestes dues barreres però a continuació s'ha d'enfrontar a un tercer repte: construir unes forces armades que en garanteixin aquesta independència en la realitat i no tan sols sobre el paper, i que permetin defensar la seva seguretat nacional i la seguretat humana dels seus ciutadans. Aquesta és una qüestió que no es veu alterada pel fet que el naixement d'aquest estat tingui lloc per vies exclusivament pacífiques. Un cop nat i reconegut l'estat, aquest s'ha de dotar amb els instruments necessàries per a evitar que cap altre estat posi en perill el seu nou estatus, sent aquest imperatiu de caire universal i no subjecte a excepcions de cap mena.

Sense forces armades no hi ha estat possible. És més, mentre que alguns països poden presumir d'estar situats en un entorn regional favorable, amb sòlids aliats com a veïns, no podem dir el mateix sobre Catalunya. No s'esperen problemes amb França, però pensar que de cop i volta, per alguna mena d'intervenció divina, Espanya abandonarà els seus odis ancestrals i esdevindrà un veí modèlic, és confondre els desitjos amb la realitat. Aquest pot ser un escenari possible, però la política exterior i de defensa s'ha de basar en una anàlisis curosa de tots els escenaris, i la preparació per a cada un d'ells, no en la tria d'aquell que desitgem que s'esdevingui i el descuit negligent de la resta que ens fa sentir incòmodes.

2.- Fronteres artificials: una font constant de conflictes. Un factor que clarament ha alimentat l'actual conflicte que viuen Rússia i Ucraïna és la percepció per part de diversos actors que la frontera entre els dos països no reflecteix les realitats nacionals. No entrarem tampoc a discutir qui té la raó (entre altres motius perquè els estats, i això és el que volem que Catalunya torni a ser, no empren gaire aquest concepte a l'hora de prendre decisions), ans senzillament apuntarem algunes d'aquestes percepcions. Per a molts russos, Ucraïna no és una autèntica nació, ans un "germà petit" de la família eslava, sent qualsevol ratlla administrativa entre els dos estats no una frontera internacional en el sentit tradicional del terme. Molts d'aquests russos, a més a més, consideren que Crimea és part d'Ucraïna simplement pel caprici en el seu dia de Nikita Krushev.

Altres potser no emfatitzen tant els factors històrics, però miren el mapa i se n'adonen com una Ucraïna en mans hostils suposaria una amenaça directa contra la seguretat nacional russa, motiu pel qual la sobirania d'aquest estat ha de ser per força limitada i més similar a una autonomia reforçada que a una autèntica sobirania en el sentit que té aquest terme al dret internacional. Dintre d'Ucraïna hi ha qui considera que les fronteres del seu estat ja són les correctes, i hi ha qui més aviat se sent lligat a Rússia, encara que administrativament sigui ucraïnès. Dintre de Crimea també ens trobem amb diferents identitats nacionals en conflicte, sent un dels grups ètnics presents a la Península els tàtars que deportats per Stalin hi han tornat en part les darreres dècades. Davant d'aquesta situació, ens ha de sorprendre que Moscou s'interessi pel que s'esdevingui a Ucraïna? Difícilment arribarem a respondre aquesta pregunta en negatiu.

Quan una nació percep que les seves fronteres s'estenen més enllà de les fronteres del seu estat (sense perjudici que aquesta sigui una interpretació possible, i que altres actors no la comparteixin), difícilment se li pot demanar que en nom del principi de la no ingerència i el respecte per la sobirania nacional s'abstingui de preocupar-se per aquells territoris. En el cas de Catalunya, el trencament mental amb Espanya ja ha tingut lloc al Principat, i les forces polítiques han optat per a cenyir-se estrictament a aquest àmbit, seguint una lògica difícilment discutible atès el molt diferent grau d'evolució política a la resta de la nació. Ara, convé que no ens confonguem, una cosa és arribar a la independència del Principat, i l'altra és pensar que aquí s'acaba la història i que a partir d'aquell moment tindrem excel.lents relacions amb els nostres veïns de Ponent.

Tot i que partim de la base que correspon a altres territoris amb qui compartim llengua i cultura decidir lliurement el seu estatus futur, i concretament si romandre dintre d'Espanya, optar per la independència, o procedir a alguna forma de federació o confederació amb el Principat, aquest respecte no significa desentendrens-en, entre d'altres motius perquè no hi ha cap garantia que Espanya adopti la mateixa postura. És més, de fet ja podem observar com el progrés i conquesta del centre polític al Principat per part de l'opció independentista ha anat acompanyat del trencament del consens lingüístic a les Illes Balears. Casualitat? Hi ha motius per a dubtar-ne. Des d'una perspectiva nacional espanyola és normal que hi hagi que consideri que un cop el Principat ha decidit marxar no hi hagi motiu per a respectar la llengua i la cultura catalanes més enllà de les fronteres del nou estat. Un cop consumada la independència aquesta política repressiva pot augmentar fins a cotes encara més elevades.

El nou estat es pot doncs trobar en una situació en que els drets civils bàsics dels ciutadans de les Illes Balears es vegin encara més amenaçats per Espanya, ciutadans a qui per altra banda difícilment es pot negar la nacionalitat catalana, doncs no hi ha cap estat normal al món que negui als descendents dels seus nacionals aquesta condició. És evident que aquest estat no podrà acceptar passivament que no es respecti els seus nacionals, i que haurà d'emprar tot el ventall del que disposen els estats per a garantir que això no passi, sense perjudici d'afegir-hi les consideracions en matèria de defensa que feu en el seu dia Rovira i Virgili, plenament vigents atès que la geografia no ha canviat, i tot estat és esclau de la seva geografia.

3.- Anàlisis des d'una perspectiva nacional. Finalment, com hem comentat al principi, ens trobem davant la primera gran crisi internacional d'ençà de la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Això ens obliga a preguntar-nos: què vol dir ser sobirans? La resposta és naturalment molt ampla, i inclou un ventall d'aspectes, n'incidirem en un. Ser sobirà vol dir mirar el món a traves d'una única perspectiva: la de la seguretat nacional del nostre país, concepte naturalment germà del de la seguretat humana dels nostres ciutadans.

En aquest sentit, hem de celebrar la publicació de diversos articles que observen la situació a Ucraïna i Rússia precisament des d'una òptica catalana, discutint-ne entre d'altres el possible impacte en les relacions Catalunya-UE o en el reconeixement per part de Rússia de la independència del Principat. En el costat negatiu però, veiem que algunes institucions finançades amb fons públics però de marc mental espanyol continuen ignorant l'interès nacional català, actuant com si Catalunya no fos res més que una regió espanyola, una dissetena part de llur estimada Espanya.

No tindríem res a dir si aquesta cinquena columna estigués finançada per Espanya, però una de les característiques d'aquests pseudo-intel.lectuals és llur similitud biològica amb els paràsits, que s'alimenten del mateix hoste a qui ataquen. No cal esmentar de qui parlem perquè als botiflers, com als terroristes, convé no fer-ne publicitat de franc. És però necessari que, com a part del desenvolupament d'estructures d'estat en l'actual fase transitòria, aquests think-tanks frustrats de mentalitat espanyola donin pas a autèntics centres de recerca fidels a Catalunya, on es treballi per a informar a la ciutadania i a les nostres institucions de les opcions del nostre país a l'escenari internacional. No és tracta de fer res innovador, és senzillament el mateix que fan tots els països normals del món.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat