Indica publicitat
Dijous, 17 d'octubre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 8 de març del 2013 | 18:27
Crònica · Internacional
Antoni Reig
Periodista

Chávez, un polític excepcional

Afirmar que el president veneçolà Hugo Chávez passarà a la història com un polític excepcional no és una lloança ni un menyspreu sinó una constatació. El militar revolucionari que va fer-se polític per canviar les coses no ha deixat indiferent ningú: ha estat heroi per uns, i un dictador demagògic per d'altres.

Fèretre de Chávez. FOTO: Ara.cat.

Tanmateix, aquesta és una mostra més de l'evidència que, en política, no hi ha una única manera d'actuar sinó que quasi sempre hi ha diverses vies per escollir.

Ara que vivim sota la dictadura ideològica en què només hi ha una manera de fer front a la crisi, la figura de Chávez mostra la falsedat dels qui ens venen aquest producte polític per justificar la seva opció en favor dels poders fàctics que ens han conduit a l'actual desastre polític, econòmic i social. Com a qualsevol règim, la creació política de Chávez té les seves ombres i les seves llums. La rica Veneçuela (un dels majors exportadors mundials de petroli) que es va trobar el tinent coronel Chávez era un merder i va voler crear un país nou, diferent, més just.

A nivell continental la figura de l'ara desaparegut president veneçolà cal inscriure-la dins de la tendència que des de fa dècades està portant les enormes bosses de marginats polítics, socials i econòmics cap el protagonisme polític, a través de la lluita democràtica. Hi ha un desvetllament generalitzat dels pobles indígenes que des de la independència d'Espanya havien quedat al marge de la vida política, econòmica social i cultural dels nous estats. Aquesta marginació no era més que la continuació del sistema creat amb la conquesta per part de la corona de Castella.
La figura de Chávez mostra la falsedat dels qui ens venen la idea que només hi ha una manera de fer front a la crisi"
El cas del president bolivià Evo Morales és el més conegut actualment. La sortida massiva d'aquells pobles de la marginació i la resignació ha permès que un dels seus assolís el poder, fet impensable durant els segles XIX i XX. També és semblant el cas de l'Equador. Però no sols s'han mobilitzat els pobles indígenes per foragitar del poder les oligarquies governants sorgides del colonialisme espanyol sinó també les masses de desheretats, els milions de pobres de solemnitat que hi ha a tota l'Amèrica llatina. Es el cas de Brasil, d'Uruguai i també de Veneçuela.

La rebel·lió de les masses
Líders com Lula i Chávez van portar a les urnes a milions de persones que mai havien anat a votar, van oferir l'esperança de un país millor. Chavez va carregar-se, a través de les urnes, un sistema podrit que estava basat en l'alternança en el poder de dos grans partits, un socialdemòcrata (Acció Democràtica) i un democristià (COPEI), que es repartien els enormes ingressos dels beneficis del petroli i mantenien en la misèria a la meitat de la població. La seva figura xocava amb l'estereotip de governant que tenim al món occidental. Feia discursos inacabables, cantava, plorava en públic, cridava com un boig amenaçant els seus enemics.

Res més normal que la societat veneçolana es dividís en partidaris i contraris. Va arraconar a la vella oligarquia i en va formar una de nova, lligada al seu règim. També hi ha una fracció chavista que considera que el líder va traïr, que va complir el que esperaven d'ell. La realitat és que una part important dels beneficis del petroli han estat distribuïts entre els més pobres en forma d'aliments, sanitat i educació. Però va fracassar en la lluita contra la delinqüència, la violència extrema que cada any ocasiona milers de morts a trets. Tampoc va saber posar fi a la corrupció que impera en les societats d'aquell continent. En aquest capítol Espanya i Catalunya no ens diferenciem gaire del subcontinent sudamericà. I tot assenyalant que tot el procés de canvi va fer-se sempre a través d'eleccions democràtiques no podem oblidar que va silenciar els mitjans de comunicació que li eren enemics.
És difícil imaginar un chavisme sense Chávez. Però sembla impossible un retorn a la vella Veneçuela"
Enemic ferotge dels EUA
A l'escena internacional va fonamentar el seu nacionalisme o patriotisme en l'oposició a l'imperialisme representat pels Estats Units i amb una amistat íntima amb el dictatorial règim castrista. Tots els dirigents d'arreu del món enfrontats amb Washington van merèixer la seva abraçada, des dels fonamentalistes religiosos de l'Iran fins els capitalistes comunistes de la Xina. I la seva influència va canviar la situació a Sudamèrica i Centramèrica en ajudar a un seguit de governs que més o menys van inspirar-se en els seus mètodes, els seus objectius, les seves maneres. La conseqüència ha estat una disminució palpable de la influència nord-americana en el seu patí del darrera, és a dir, en l'Amèrica Llatina.

Hi ha diversos cercles d'influència de l'obra de Chávez. En un primer cercle de proximitat estan Bolívia, Equador i Nicaragua. En un segon cercle hi ha Uruguai, Brasil i Argentina. I la intimitat era total amb Cuba. És difícil imaginar un chavisme sense Chávez. Però sembla impossible un retorn a la vella Veneçuela, de la mateixa manera que el pòsit de la Revolució Francesa va fer inviable els posteriors intents de recuperar el Vell Règim.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat