Vlacav Havel va acceptar la separació de Txecoslovàquia

Però ha quedat relativament oblidat el seu paper de primera línia fent possible una separació pacífica i pactada entre Txèquia i Eslovàquia. En acabar la Primera Guerra Mundial, el 1918, dos dels tres imperis vençuts van fets miques, i només l'alemany va poder preservar la seva unitat mentre que els imperis turc i austríac desapareixien del mapa. En el cas austríac va quedar un Estat petit mentre Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia feien acte de presència en el mapa d'Europa. L'imperi austríac era multinacional (com el turc) i va ser dividit per estats-nació (Àustria i Hongria) i estats multinacionals (Txecoslovàquia i Iugoslàvia).

Txecoslovàquia era un estat amb dues nacions, la txeca i la eslovaca. El poble txec, per demografia, per riquesa i altres factors va ser dominant dins del nou Estat i els eslovacs des d'un primer moment van demanar, sense obtenir-ho, ser reconeguts com a nació. El 1938 el nazisme va desfer aquest Estat i va crear un Estat eslovac titella, dirigit pels feixistes eslovacs. En acabar la Segona Guerra Mundial  la petició dels eslovacs que havien lluitat per la democràcia de tenir autonomia tampoc va ser satisfeta i van venir quaranta-un anys de domini comunista (1948-1989), amb una gran majoria de dirigents txecs  (Dubcek, líder de la Primavera de Praga, enfonsada pels tancs soviètics el 1968, era eslovac però ferm partidari de l'Estat txecoslovac).

Una separació pactada
La caiguda de l'imperi soviètic va permetre que el 1989 els pobles de l'Europa central i oriental es deslliuressin de les dictadures comunistes i amb la llibertat retrobada a Txecoslovàquia les eleccions legislatives del 1992 van crear una situació política dual, ja que a la nació txeca van imposar-se les forces de dreta (Partit Cívic Democràtic i Partit  Cristià Demòcrata) mentre que a la nació eslovaca guanyava el centre-esquerra (Moviment per una Eslovàquia Democràtica). Uns i altres es proclamaven federalistes o favorables a una confederació. La dreta liberal txeca va decidir que sense Eslovàquia els aniria millor i podrien entrar abans a la Unió Europea.

Els dirigents polítics de les dues nacions van negociar una separació pactada que va ser acceptada pels parlaments respectius i per l'Assemblea federal, sense necessitat d'efectuar cap mena de referèndum. I aquí hi havia la figura del president federal Vlacav Havel, txec, que sent partidari de l'Estat comú de txecs i eslovacs, va acceptar la voluntat expressada a les urnes elegint uns partits que van pactar la separació. El seu sentit de l'ètica va posar el valor de la democràcia per davant del seu pensament polític sobre el present i futur de l'Estat que presidia.
No hi ha cap Havel ni res que se li assembli dins la nació dominant i, en canvi, proliferen els Milosevics
L'actuació de Havel en aquelles difícils circumstàncies històriques mereix recordar-se i destacar-se quan des de fa dècades els partidaris de mantenir l'"stato quo" per sobre de la voluntat popular han recordat de manera sistemàtica la separació traumàtica, mitjançant guerres, dels pobles de l'Estat iugoslau. La lliçó que ens repeteixen els partidaris d'antics imperialismes o Estats multinacionals basats en la força, no en el consens ni la igualtat, és que la separació significa la guerra, és a dir, la catàstrofe col·lectiva. Havel i Txecoslovàquia ens recorden la manera civilitzada de fer les coses, és a dir, la via del pacte que porta a una separació tranquil·la i pacífica.

Hi ha un Havel ibèric?
Les recents eleccions legislatives a l'Estat espanyol han dibuixat també una situació política dual ja que a la nació castellano-espanyola domina la dreta del Partit Popular mentre a les nacions catalana i basca el predomini és de un centre-dreta (Convergència i Unió) diferent, en el cas català, o unes forces polítiques (Amaiur i Partit Nacionalista Basc) independentistes o confederalistes, en el cas basc. Però no hi ha cap Havel ni res que se li assembli dins la nació dominant i, en canvi, proliferen els Milosevics disposats a mantenir l'Estat comú amb polítiques uniformadores. Amb Havel o sense Havel, amb referèndum o sense, la nostra referència ha de ser la via txeca i eslovaca vers la llibertat nacional i la democràcia.