Indica publicitat
Dijous, 17 d'octubre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 22 de juny del 2011 | 18:41
Crònica · Internacional
Antoni Reig
Periodista

Indignats i emprenyats

Grècia és a la corda fluixa i la Unió Europea li posa una xarxa de seguretat, per evitar la seva caiguda, amb condicions d'obligatori compliment. Qui paga els plats trencats és la població treballadora i les classes mitjanes.

Indignació a Catalunya i a Grècia
La població catalana i grega està expressant cada vegada amb més força el seu malestar social.

A Catalunya abans que arribessin els indignats ja teníem els emprenyats, el famós català emprenyat. Perquè la crisi de l'Estat espanyol l'estan pagant bàsicament dues categories: els joves i les classes mitjanes.

Hi ha un acord gairebé unànime en atribuir l'origen dels mals de la economia espanyola a la bombolla immobiliària. L'esclat d'aquesta bombolla ha portat a la davallada del consum i això vol dir que el PIB (Producte Interior Brut) retrocedeix o queda estancat, que hi ha més atur, que es recapten menys impostos, és a dir, es produeix una degradació de les finances públiques.

La crisi del sector immobiliari du a la crisi del sistema bancari (bancs i caixes), que és el que dóna els préstecs perquè la gent pugui comprar els immobles. La pujada de la demanda de habitatges mantinguda durant anys va conduir al sistema bancari a seguir donant més hipoteques, sense parar, fins a endeutar-se. Les autoritats estatals  encarregades de regular el sistema bancari no van actuar, van deixar fer. Aquestes autoritats són les que ara carreguen els neulers de la crisi a les autonomies, al seu dèficit. En una situació semblant, a la Xina les autoritats han decidit que els bancs no es poden endeutar més del 80% dels dipòsits que tenen.

Una realitat maquillada
El problema de les entitats bancàries espanyoles no és el que van tenir les nord-americanes amb els bons escombraries, sinó que en el cas espanyol (i català) ens trobem amb unes entitats bancàries farcides de préstecs dolents, difícils o impossibles de cobrar, i aquesta realitat no queda reflectida de manera immediata en els seus balanços. Estan introduint les pèrdues a velocitat lenta i aquesta és una decisió política. És un fet que les entitats bancàries que tenen enormes estocs d'habitatges no els tenen valorats en els preus del mercat, que s'han ensorrat des de l'esclat de la bombolla. Els seus balanços no reflecteixen aquesta devaluació perquè les normes comptables ho permeten, segons explica Jaume Puig, director general de GVC Gaesco Gestió.

Totes les entitats tenen crèdits a promotors immobiliaris i els que s'han reconegut com a problemàtics estan al voltant del 17%. Ara bé, no totes les entitats estan afectades de la mateixa manera per la insolvència ja que algunes d'elles han efectuat provisions fins a un 45% (reconeixement dels crèdits dolents) i aquestes son les que estan millor. El resultat de tot plegat és que els balanços de bancs i caixes reflecteixen una situació irreal, millor que la real, i el mateix passa amb el deute de l'Estat ja que qui dóna o deixa diners a bancs i caixes és l'Estat, és a dir, nosaltres. Aquí queda clar qui "remena les cireres", l'estreta aliança entre poder financer i poder polític (que inclou PSOE i PP).

Una generació sacrificada
Quan els mercats pressionen l'Estat espanyol no és pel deute que ara té reconegut sinó pel que tindrà quan destapi la realitat del seu sistema financer. La conseqüència d'aquesta opció política és la continuació i allargament de la crisi i, per tant, el patiment perllongat dels treballadors que inclou el sacrifici de tota una generació (entre 40 i 50% d'atur juvenil) i de les classes mitges. Res més normal que els catalans estiguem emprenyats i els espanyols indignats.  Estem pagant, per decisió del poder financer i el poder polític, la crisi i la seva gestió els qui no en tenim cap mena de culpa.

L'actual generació de joves només te com a sortida l'emigració perquè a la resta de la Unió Europea la crisi ja està superada i les economies tornen a créixer. Com que la UE ja a superat la crisi tenim el brot verd del turisme, afavorit per la inestabilitat política dels estats del Nord d'Àfrica i Orient Mitjà. I a Catalunya tenim diversos exemples de sectors i empreses que se'n surten prou bé, que estan creixent.

El problema de la UE no és Grècia sinó l'Estat espanyol
Grècia té un problema greu sorgit del seu sistema fiscal perquè l'Estat no cobra els impostos que pertoquen i els ciutadans estan acostumats a no pagar-los. Cal afegir una economia submergida més gran del normal. La conseqüència és més despeses que ingressos. Portugal està estancada des de fa anys i no creix, és un problema de no creixement. Irlanda comparteix amb l'Estat espanyol l'origen de la crisi: la bombolla immobiliària. La gravetat del cas espanyol és que l'economia d'aquest Estat dins del qual ens trobem és el doble de gran que les altres tres esmentades juntes. El problema gros de la UE no és Grècia, sinó l'Estat espanyol. I el problema no és l'Estat (tots nosaltres) que quan necessita diners els obté del mercat, sinó que és el sistema financer (bancs i caixes) que ja fa temps que han perdut el crèdit. I és l'Estat (tots nosaltres) l'encarregat d'abocar els diners a cabassos.

La batalla final per salvar l'euro, seguint aquest raonament, no és a Grècia sinó a l'Estat espanyol, que quan ja no pugui exprimir més els seus ciutadans (indignats i emprenyats) necessitarà l'ajut financer de la UE. Un escenari que ens deixa a mans dels governs i banquers alemanys i francesos, que ara tenen unes economies en plena expansió.

L'exemple d'Islàndia
La petita Islàndia ha mostrat que hi ha un altre camí en comptes de seguir les ordres donades pels mercats financers i els seus portaveus politics. La democràcia islandesa ha estat prou potent per fer fora del poder als polítics que van seguir les indicacions dels banquers i van portar a la crisi i per fer fora als banquers dels seus llocs de poder. Un seguit de politics i banquers han estat foragitats del poder i alguns d'ells estan empresonats o aniran a judici. El poble s'ha negat a pagar els plats trencats per altres. Els ha fet fora i els està demanant comptes. I no es demagògia, sinó una realitat.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat