Els vells polítics continuaran amb les seves pràctiques de sempre i el rei manant per sobre de tots. Però una part de la joventut marroquina, el Moviment 20 de febrer, està en peu de guerra.

Després de Tunísia, on els islamistes han guanyat per majoria relativa les primeres eleccions democràtiques; desprès de Líbia, on diferents faccions es barallen pel poder una vegada eliminada la dictadura de Gaddafi i família; després d'Egipte, on continua la revolució que una vegada derrocat el dictador Mubarak demana ara el cap del cap de les forces armades; li toca al Marroc fer front a unes eleccions que son boicotejades pel moviment contestatari. Tot el nord d'Àfrica està en ebullició.

El passat 1 de juliol el poder, en mans del rei Mohammed VI, va celebrar un referèndum per aprovar un seguit de retocs a la Constitució que, en teoria, amplien els marges de la democràcia en treure-li una part del poder absolut al sobirà però que en realitat, segons denuncia l'oposició no domesticada, va ser una operació cosmètica perquè la realitat del poder continuarà a mans del rei, digui el que digui el poble marroquí a les urnes.

La campanya pel referèndum va tenir com a eslògan dir "si" al rei i els 98,5 % dels votants va dir "si". La oposició va practicar el boicot. I per rematar l'operació, destinada a preservar el Marroc de l'onada revolucionaria anomenada "primavera àrab" en satisfer des del poder algunes reivindicacions populars, es van avançar les eleccions legislatives previstes per la tardor del 2012 fins a la data del 25 de novembre.

Les urnes dictaminen, el rei decideix
Marroc té un sistema polític multipartidista però el control del poder és a mans del rei. Hi ha un seguit de partits que sorgeixen directament de palau, a través de personalitats estretament vinculades amb el monarca, i un altres partits que corresponen als de les democràcies occidentals com son el conservador Istiqlal, el socialista, el comunista. També hi ha alguns partits islamistes. Però tots, sense excepció, segueixen i obeeixen les ordres del rei. Els comicis fins ara tenen un elevat component de comèdia perquè al marge del resultat de les urnes qui decideix el govern és el rei.

Ara es presenten trenta quatre formacions polítiques però les úniques amb possibilitats de superar el mínim del 6% de vots per accedir al parlament (325 diputats) son tres. La Coalició per la democràcia, que integra un seguit de partits "de palau" (amics del rei), el Reagrupament Nacional de Independents, la Unió Constitucional, el Moviment Popular, el Partit de l'Autenticitat i la Modernitat, Partit Socialista, Partit de l'Esquerra Verda, Partit Laborista i Partit del Renaixement i de la Virtut (islamista). Com que en son vuit se'ls anomena el G8 i representen el corrent conservador liberal fidel al rei.

La segona coalició és la Kutla, formada per la Unió Socialista de Forces Populars, Partit del Progrés i el Socialisme (ex-comunista) i Istiqlal. La tercera força política és el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, islamista. Aquesta formació político-religiosa és el partit islamista més fort del país i fins ara s'ha mostrat sumís a les maniobres polítiques sorgides del palau reial arribant a l'extrem de renunciar a presentar-se a tot el país per indicació del rei quan tenia possibilitats de guanyar les eleccions, en anteriors ocasions.

L'oposició no domesticada
L'oposició no domesticada, la que el rei no controla, està formada principalment pel  Moviment del 20 de febrer i pel moviment islamista Justícia i Benestar. Aquestes forces polítiques denuncien la falsedat de la reforma constitucional i han cridat al boicot a les urnes. El Moviment del 20 de febrer va sorgir del jovent que connecta amb la "primavera àrab", que demana democràcia i llibertat i els seus dirigents son objecte de repressió. El moviment islamista Justícia i Benestar del xeic Yassine, és contrari a la monarquia actual i està prohibit però no es partidari de fer servir la violència. Se li atribueix una forta penetració social.

No està assegurat que aquestes eleccions serveixin per contenir el descontent social i polític existent ni per canalitzar les energies revolucionaries de part de la joventut ni per acontentar els islamistes no domesticats. La estabilitat no està garantida.