Indica publicitat
Dilluns, 21 d'octubre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 14 de desembre del 2011 | 18:04
Crònica · Internacional
Antoni Reig
Periodista

UE: confirmat el lideratge alemany, britànics i suecs se situen davant la porta de sortida

La construcció de la Unió Europea avança a batzegades. La cimera dels passats dies 8 i 9 de desembre va ser un nou pas endavant, forçat per la gravetat de les circumstàncies i la urgència de donar resposta a una crisi que amenaça l'euro i la mateixa UE.

Des de l'any 1957 en que va nàixer la UE (aleshores es deia Comunitat Econòmica Europea) ha anat creixent i enfortint-se, moltes vegades com a conseqüència dels reptes que s'ha trobat en el camí, més que no pas per voluntat i iniciativa pròpia. Al llarg dels anys s'han elaborat un seguit de polítiques comunes, l'agrària, la pesquera, el mercat únic, etc. En definitiva, és construïa una Europa econòmica i comercial.

L'enfonsament del comunisme va fer possible la reunificació d'Alemanya i aquesta, i altres factors polítics i econòmics, van portar a la moneda única, després d'anys de coordinació de les polítiques monetàries. Mentre vivíem l'època de les vaques grasses l'euro es va convertir en estrella mundial però en arribar les vaques flaques ha quedat clar que calia anar més enllà, que feia falta unificar les polítiques fiscals i pressupostàries. En definitiva, que la construcció de l'Europa econòmica no es pot deturar en l'euro i exigeix una major coordinació política (cessió de sobirania dels estats).

La crisi ha accelerat el procés i ha fet precís fer nous passos endavant, com els acordats  a la cimera dels passats dies 8 i 9 a Brussel·les. I han quedat sobre la taula nous avenços a realitzar en un futur pròxim com seran els eurobons i el nou paper a jugar pel Banc Central Europeu. Han estat decisions polítiques difícils de prendre perquè impliquen perdre sobirania dels estats en favor dels organismes comunitaris. És en aquest punt que la Gran Bretanya, que segurament serà imitada per Suècia, ha dit que no, que no seguia per aquest camí, que no es compti amb ella per anar més enllà.

Merkozy marca el camí
La crisi bancària, econòmica, del deute i de l'euro s'ha transformat en crisi política. El procés de canvi per adaptar-se a la nova situació ha estat dirigit pel duo Merkozy (Merkel i Sarkozy) que ha assenyalat el camí a seguir, en primer lloc, als disset estats membres de la unió monetària i, a continuació, als altres deu membres de la UE. De fet, és Alemanya, la potència econòmica més forta del continent, la que porta la batuta, la que marca la pauta. En aquest sentit la cimera dels passats dies 8 i 9 ha confirmat el lideratge alemany del continent.

La Gran Bretanya, que va ingressar en la comunitat el 1973, sempre ha estat euroescèptica, sols li ha interessat la unió comercial, el mercat únic. Mai s'ha plantejat anar més enllà i si en alguna ocasió ha seguit als demés ha estat posant pegues, obtenint exempcions (quedant fora de l'euro, fora de Schengen,...), que li tornessin els seus diners (el xec britànic). Ara el seu primer ministre conservador ha plantat a la resta de socis defensant els interessos de la City (el món dels negocis britànic). Això obliga a que enlloc de modificar els tractats de la UE per incorporar els acords, els altres vint-i-sis estats membres (o vint-i-cinc si també Suècia es despenja de l'acord) estan forçats a elaborar un tractat intergovernamental.

De moment, la UE continua igual (el 2013 seran vint-i-vuit estats perquè s'ha acordat l'ingrés de Croàcia) però amb una estructura paral·lela que serà el tractat intergovernamental. Caldrà veure com es lliga tot això i quin paper hi juguen les institucions comunitàries. El que està clar és que són els estats els qui manen i dins d'aquests és Alemanya la que dirigeix mentre que la Gran Bretanya ha quedat situada davant la porta de sortida de la UE.

Ara tenim els qui porten posada la directa (els disset de l'euro), els qui intenten posar la directa però de moment encara no els hi entra (els altres vuit o nou) i els qui han posat el fre (Gran Bretanya i, potser, Suècia). És el que s'anomena l'Europa a diferents velocitats. És la complexitat europea. És el preu per no deturar la construcció europea.

Per una part, és positiu que es tiri endavant prescindint del veto britànic i, per l'altra, és negatiu que la construcció europea deixi al cantó del seu camí a una potència com és la Gran Bretanya. Pot ser haurem de canviar la nostra obsessió d'aprendre l'anglès i serà millor que estudiem l'alemany i el xinès.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat