Indica publicitat
Divendres, 6 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 8 de juny del 2012 | 16:37
Crònica · Madrid

Fins quan tindrem un país adolescent?

L'adolescència és aquella edat en què es fa difícil acceptar que un s'està fent gran. Aquell rebombori interior per negar una realitat que, més tard o més d'hora, s'haurà d'acceptar per seguir endavant: cal deixar la mà dels tutors i assumir els responsabilitats pròpies. I això costa. Fins quan Catalunya viurà amb aquesta síndrome de Peter Pan política?

Madrid · L'emancipació nacional del país s'apropa inexorablement, malgrat que molts encara arrufin el nas o tirin cosses a un escenari cada cop més factible. És cert que hi ha el risc de no aixecar àncores i retrocedir. No cal ser ingenus. Però aleshores, quin és l'escenari que es dibuixa? Un replegament cap a una autonomia escapçada per la voluntat mateixa dels catalans.

En conclusió: el moment històric, sacsejats per una crisi duríssima i una Espanya testosterònica, obliga a prendre decisions, a triar, a fixar prioritats. A elegir, nosaltres sols, un camí o l'altre. Estem en una cruïlla i no se'ns és permès que, com els adolescents que no volen créixer, algú altre ens digui més què hem de fer. La setmana ha deixat dues perles memorables d'un poble que encara es demostra insegur, poc refiat de les seves possibilitats malgrat les fortaleses que ha demostrar durant tants segles de resistència.
Els catalans, un cop més, correm molt sense moure'ns de lloc. Com els adolescents, que gesticulen sense saber quin camí prendre
Primera: passarà a la història de la política més grotesca la compareixença de la senyora Sánchez Camacho –que s'ha autoproclamat ambaixadora de la metròpoli a la colònia– al costat de la ministra de Foment anunciant (a Madrid!) quatre engrunes pels pressupostos destinades a les infraestructures catalanes. Fem-nos la pregunta: un país madur acceptaria aquest escarni, que ratlla el gènere buffo? 11 milions mentre s'aboquen galledes de diners, en temps d'austeritat, a l'AVE a Galícia. Qüestió de prioritats que ens hauria de fer saltar de la cadira de cop.

Segona: la vicepresidenta del govern espanyol, Sáenz de Santamaría, ha explicat cap a on ha d'anar l'estat autonòmic, a parer seu. Res de singularitzacions i de doble velocitat. Només hi ha espai per aturar en sec la reivindicació i exigir "responsabilitat" als qui gestionen l'autogovern. Dit d'una altra manera: el PP dóna per fet que s'ha tancat un model que havia estat en permanent construcció. És la vella pretensió aznarista del patriotisme constitucional feta realitat gràcies al pretext de la crisi.

I Catalunya què hi diu? S'ho pensa, aguanta, pren aire, observa immòbil... i s'embranca en una discussió sobre el sexe dels àngels -digueu-li pacte fiscal– que té el risc de ser un Estatut 2 que deixi més ferides entre nosaltres que no pas Ebre enllà. Els catalans, un cop més, correm molt sense moure'ns de lloc. Com els adolescents, que gesticulen sense saber quin camí prendre. Fins al dia que assumeixen la responsabilitat i trien, sense por a equivocar-se. Ha arribat el moment de la maduresa catalana. Com a mínim, vist de Madrid.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat