València � I és que, de moment, tan sols uns 140 dels 390 delegats que s'han designat li són plenament fidels, als quals podria afegir-se'n una quarentena més que, en tot cas, sumats als seus, encara quedarien per sota dels que presumiblement faran costat Joaquim Puig, el candidat lermista que tornarà a disputar-li el lideratge del partit.

Si ara fa tres anys i mig, el setembre del 2008, Alarte ja va patir de valent per derrotar Puig, en aquesta ocasió sembla tenir-ho fins i tot més complicat. Certament, és el número 1 del partit i això li atorga una capacitat de mobilització gran, atès els premis (pocs, però premis) que com a tal ha ofrenat i pot ofrenar si revalida el seu lloc a la direcció socialista; però, d'altra banda, el rebuig que genera la seua gestió és tan gran que, a la pràctica totalitat de les agrupacions que aquests dies escullen els representants al conclave del PSPV, la votació sobre la gestió de l'exalcalde d'Alaquàs li proporciona uns resultats nefastos.
Si Alarte no aconsegueix el primer dia un aprovat, la patacada pot avançar-se unes hores
Tot plegat fa pensar en un primer dia de congrés molt i molt mogut, a Alacant. Si aquella jornada Alarte no aconsegueix un aprovat (fins i tot un aprovat còmode) al seu informe de gestió, la patacada pot avançar-se unes hores. Perquè, amb un negatiu a l'apartat de la gestió, li seria utòpic de repetir al càrrec, a més d'antihigiènic. Com votaran un Alarte escaldat aquells delegats que hi puguen estar indecisos? Seria la sentència defintiiva, que, en qualsevol cas, sembla a la cantonada.

Enguany, a diferència del 2008, Puig compta no sols amb l'ajuda del lermisme, sinó també amb el ciscarisme i el pajinisme. Tots dos moviments ja no són el que eren, però el segon, liderat per l'exministra Leire Pajín, conserva certa influència a les comarques alacantines. Si aleshores va decantar el congrés en favor d'Alarte (era secretària d'organització federal i la nineta dels ulls de José Luis Rodríguez Zapatero), en aquesta ocasió sembla decidida a derrocar el líder que ella mateixa va imposar.
Pajín sembla decidida a derrocar el líder que ella mateixa va imposar
La relació entre Pajín i Alarte va deteriorar-se de seguida. Ella va situar al número 3 de la formació, al càrrec anàleg al seu, la jove Elena Martín, i també va col·locar al capdavant de la direcció provincial alacantina Ana Barceló, alcaldessa de Saix a què havia proposat abans de presentar-se a la secretaria general del PSPV. Ja és famosa l'expressió "Alarte, por descarte" que pronunciaren aquells dies de congrés els delegats del PSPV propers a Pajín.

Però el súmmum de la divisió va arribar poc després, amb motiu de la moció de censura que els socialistes de Benidorm van presentar contra el PP amb el suport d'un regidor trànsfuga d'aquesta formació. Allò sí que va marcar un abans i un després, amb escenes tan dantesques com els dotze regidors del PSPV benidormí demanant la baixa del partit a fi que Alarte no els expulsara a causa de la moció. Entre aquest grup d'ex-militants hi havia la que seria regidora de Cultura del nou equip de govern municipal: Maite Iraola, la mare de Pajín.

Curiosament, com acostuma a succeir al socialisme valencià, la salvació d'Alarte, en l'improbable cas que aquesta arribe, vindrà de la mà de Francesc Romeu, el seu més acarnissat rival intern. Coetanis i fills polítics de Ciprià Ciscar, de qui van distanciar-se encara joves, Alarte i Romeu arrosseguen un enfrontament que semblava etern però que ara l'aritmètica del precongrés del PSPV ha temperat una mica. Romeu, que el 2008 va aliar-se amb Puig per aturar l'ascens d'Alarte, ara es troba en la mateixa situació de llavors però amb la determinació d'actuar a l'inrevès. Tindrà molt complicat de fer-se amb el 20% dels avals dels delegats que finalment es presenten al Col·legi de Metges d'Alacant, la seu del congrés, i ben bé podria unir-se a Alarte en una aposta a tot o res que li depare bons resultats en cas d'èxit i una ruïna absoluta en cas de derrota. La ruleta russa és inherent al partit.