Indica publicitat
Dimarts, 22 d'octubre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 19 d'octubre del 2011 | 18:09
Crònica · País Valencià

El corredor ha arribat lent

Si fóra per la dreta política valenciana, el corredor mediterrani mai no hauria figurat a l'agenda de la Generalitat Valenciana. Ha estat l'empresariat, i encara més la societat civil, que n'ha urgit la creació d'aquesta connexió tan necessària alhora que tan marginada per la Unió Europea.

València · Quan ara fa uns anys la UE no el va incloure a la seua proposta de projectes prioritaris va ser, entre unes altres coses, per la manca de visió estratègica de l'empresariat valencià i, com a conseqüència d'això, pel poc interès que hi mostrava el partit governant. Aleshores, la comissària de Transports era l'espanyola (i popular) Loyola de Palacio, que va signar l'allau d'inversions al corredor central (Algesires-Sevilla-Madrid-Saragossa) per comptes d'apostar fort pel ramal mediterrani, el pol més important de l'estat des del punt de vista logístic.

Si hi ha un home de negocis peculiar al País Valencià, aquest és Federico Félix. Propietari d'una mercantil avícola, va encarregar-se de seure a la mateixa taula Eduardo Zaplana i Vicente González Lizondo per tal que pactaren el desallotjament dels socialistes del Consell. Corria l'any 1995 i PP i Unió Valenciana sumaven una majoria absoluta que finalment va materialitzar-se i ha menat al present perenne que vivim ara, amb un PPCV més consolidat que una roca. Aquell pacte, batejat com "el pacte del pollastre" per haver-se celebrat a la taula en qüestió, acatava un model radial que de cap manera no beneficiava els valencians. Mirar cap al nord era nociu, lesiu, perillós. Els empresaris, delerosos de fer-se rics en temps d'Aznar a la Moncloa, van apostar tot al blau, i el blau els va donar bons resultats fins que el crac immobiliari ha fet que l'economia valenciana siga la més exposada als impagaments i la desocupació. Construcció i turisme, turisme i construcció. Semblava no haver-hi res, més enllà d'això.
Mirar cap al nord era nociu, lesiu, perillós
Fet i fet, les úniques demandes de tots ells a Aznar, en matèria d'infraestructures, se centrava a reclamar l'autovia i l'alta velocitat ferroviària amb Madrid. Allò de "les platges de València, a 90 minuts de Madrid" els generava unes expectatives de negoci que el temps s'ha encarregat de fer miques. Perquè, en efecte, les tones de totxo s'arrengleren a la costa però sovint són ben buides. En canvi, l'eix mediterrani, l'eix de transport per excel·lència per a una economia tan exportadora com la valenciana, romania en un segon terme que feia feredat. Fins i tot es va constituir un organisme, anomenat ProAVE i presidit per Federico Félix mateix, que tenia com a únic objectiu de fer arribar el TGV de Madrid a València. Eren els temps en què Francisco Camps malparlava del govern tripartit català i menystenia absolutament la proposta del president Pasqual Maragall de teixir una euroregió que connectara els Pirineus i la Mediterrània. Una visió de mires molt més curta que la del seu homòleg balear, Jaume Matas, que sí va fer entrar les Illes a l'euroregió.
Els èxits, en política, pertanyen a qui mana. I la loteria li ha tocat a Fabra
Mentrestant, entitats com ara l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa, amb la implicació de professors tan reputats com ara Ramon Tremosa i Josep Vicent Boira, va preocupar-se a generar complicitats entre uns territoris de parla comuna però d'interessos polítics enfrontats. Reunió rere reunió, trobada rere trobada, aquest espai econòmic tan potent com evident va surar a la llum, fins al punt d'obrir els ulls dels empresaris més influents del país. En aquest sentit, l'acte en demanda del reconeixement europeu de l'arc mediterrani, esdevingut al Palau de Congressos de València l'any passat, va ser providencial. Malgrat no comptar amb la presència de cap dirigent de la Generalitat Valenciana, governs, patronals i sindicats van fer un clam en pro del corredor. Per Camps, que també havia entès la importància de fer força per l'eix mediterrani, encara primava la desconfiança envers allò català. Temia perdre vots.

El nou president valencià, Alberto Fabra, a la recta final, sí que s'ha mostrat fermament partidari de lluitar pel corredor, però tan cert és això com que la decisió de la UE era a la cantonada i calia esprémer fins l'últim segon. Va deixar en segon plànol les disputes estèrils amb Catalunya i va accedir a reunir-se a Barcelona amb el president Mas, o a les Illes amb el també popular Bauzà. Ara es penja la medalla del corredor, quan aquesta, realment, hauria de correspondre a uns altres actors. Però , els èxits, en política, pertanyen a qui mana. I la loteria li ha tocat a ell.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat