València · Ans al contrari, el control de l'entitat per part de les autoritats bancàries de l'estat ha significat l'esbombament d'informacions encara més dramàtiques per l'entitat que, al seu dia, va aixoplugar no sols les caixes d'Alacant i de Múrcia, sinó també algunes de ben significatives arreu del País Valencià, com per exemple les d'Alcoi i Torrent.

Els elevadíssimes despeses que va comportar la fallida tècnica de la CAM, a causa de l'abonament de quantitats molt considerables als antics rectors de la caixa, han posat sobre la taula, negre sobre blanc, la mànega ampla amb què aquests actuaven. Modesto Crespo, que n'era el president, i María Dolores Amorós, que n'era la directora general, van precoupar-se de gatantir-se un futur personal estable, malgrat les turbulències a què havien submergit l'entitat d'estalvi. La segona, acomiadada de seguida que el Banc d'Espanya va intervenir la CAM, s'havia blindat amb una pensió vitàlicia que supera, amb escreix, la que pot somiar qualsevol terrestre: 370.000 euros anuals. Roberto López Abad, qui havia percedit Amorós a la direcció general de la CAM (va ser al càrrec fins el novembre del 2010), va acollir-se a un pla de prejubilacions gràcies al qual va ser indeminitzat amb 3,8 milions d'euros.

El Banc d'Espanya s'olora que cap banc no optarà a adquirir la CAM. Els rumors d'una possible adquisició per part de CaixaBanc són cada cop més inimaginables

Tot plegat, una autèntica manca d'escrúpols dels rectors de l'entitat, que miraven d'embutxacar-se uns guanys que, al compte de resultats de la CAM, no existien enlloc. En realitat, la caixa valenciana va defallir víctima de la caòtica gestió dels seus dirigents, que van esdevenir la plataforma perfecta per tot d'especuladors immobiliàries que van veure a les comarques alacantines, com també a Múrcia, l'indret ideal per fer de les seues. Al remat, quan la bombolla urbanística ha esclatat, la CAM ha estat, amb Caja Castilla – la Mancha, una de les grans afectades. L'estoc d'habitatges de l'ara anomenat Banc CAM és de volada.

No sols van cometre tot d'imprudències, els rector de la CAM, sinó que a més van mirar d'enganyar les caixes amb què pretenien conformar un SIP, tal com demanaven les autoritats espanyoles. Les converses amb Cajastur, Caja Extremadura i Caja Cantabria van quallar fins que tots tres, a punt de fer el casament, van adonar-se que la situació de la sòcia valenciana era força més delicada que no els havien dit. Aquell trencament de les negociacions, que haguera convertit l'entitat resultant en la quarta caixa de l'estat, per bé que amb peus de fang, ha estat l'avantsala d'una caiguda en picat que sembla no tenir aturador.

Fet i fet, el Banc d'Espanya s'olora que cap banc de l'estat no optarà a adquirir la CAM. Els rumors d'una possible adquisició per part de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona (ara dita CaixaBanc) o del Banc de Sabadell, així com també la compra pel Santander o el BBVA són, a hores d'ara, futuribles cada cop més inimaginables. Caldria que el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) del Banc d'Espanya en modificara les condicions amb rapidesa i de manera notable, perquè l'operació en qüestió resultara viable. L'elevada exposició al sector immobiliari n'és la causa primera, però no única, d'aquest distanciament paulatí dels bancs que en podrien optar.

Perquè la xifra d'actius dubtosos que reuneix la CAM s'acosten als 10.000 milions d'euros, amb una taxa de morositat de vora 4.000 milions i una cobertura mitjana del 39,4%. Per si no n'hi havia prou, el deute a mitjà i llarg termini de la CAM ascendeix a 30.000 milions més. Comptat i debatut, és ben factible que s'amplie el període de venda de la CAM, una vegada no ha estat possible col·locar-la en primera instància, cosa que sí que ha passat amb les dues caixes que van ser intervingudes per l'estat abans que la valenciana: la caixa manxega va ser absorbida per Liberbank i la basca BBK va fer-se amb la cordobesa Cajasur.

El traspàs de la CAM, que fou intervinguda a les acaballes de juliol d'enguany, és difícil que es concrete abans que acabe el mes en curs, tal com desitjava el Banc d'Espanya. Dels ferros roents que ha hagut d'interceptar, aquest és el que més crema. Tant, de fet, que ningú no se'n sap avenir, a l'hora d'enxampar-lo.