Ramon Barnils

Lleida · N'hi ha que es diuen Trias no se què més o Vila d'Abadal, per als quals la política ha estat, abans que una activitat pública, una vivència domèstica, de clos privat, i n'hi ha que deuen una part de la seua cultura política als mass media i, més concretament, a la ràdio: a les tertúlies.

Si féssim cas de les diatribes que últimament els dediquen alguns homes savis, els tertulians més comuns no serien sinó pseudointel·lectuals al servei d'interessos inconfessats i sovint espuris, especialistes en la vaguetat o la potineria, en el tractament epidèrmic de l'assumpte complex; expenedors d'opinions prefabricades per a aquell populatxo ignorant però àvid de punts de vista aparentment qualificats. Etc. Tertulians contra la democràcia és un títol plausible per un article, o llibre, d'un d'aquests apocalíptics que lliuren sorda batalla al pensament light. Com també és plausible que vostè, apocalíptic infatuat, no li arribi ni a la sola de la sabata a, posem per cas, Francesc Sanuy.

N'hi ha que vam aprendre la lletra d'alguna cançó de Pau Riba no pas escoltant-ne el disc, sinó llegint-la moltes vegades en un llibre de tapa dura i marró titulat Tretze que canten. N'hi ha que, abans de saber ben bé què era el compromís regeneracionista vers Espanya del nacionalisme català, vam sentir com s'hi cagava un tal Ramon Barnils. Ho vam sentir en una tertúlia que es deia Postres de músic i que conduïa un tal Josep Maria Solé i Sabaté, que ara és director de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, però que per a nosaltres sempre serà una de les veus ─la que donava els torns de paraula─ de la nostra educació política.