Lleida · Però rumiant-hi de nou, al cap de no gaire, diguem que vam entendre la precedència d'imbècil sobre qualsevol altre terme. El pare de la catalanística moderna s'estava referint a l'ambient intel·lectual del franquisme i el sentit de l'adjectiu era: ens sabíem individus en la història i, com a tals, ens fèiem càrrec de la possibilitat d'un règim autoritari; però aquest que ens va tocar viure, ¿de debò calia que fos, en termes de la cultura instituïda, tan refotudament miserable, extemporani, absurd? ¿Oi que teníem notícia d'altres dèspotes una mica més amants de les llums?

Aquesta setmana hem sabut que l'associació de veïns de Ciutat Jardí se sumarà a la petició de canviar el nom del carrer dedicat a Carmel Fenech, un dels lleidatans afectes al règim que van crear Caliu Ilerdenc. Els del Caliu no eren, per descomptat, una colla de criminals, sinó uns exemplars de la classe dirigent local que, posats a crear superestructura cultural per a la Lleida franquista, no passaven de la carrinclonada cretinitzant o, per dir-ho amb Fuster, de mediocritats insolubles. Era una dictadura i, a més a més, era imbècil.

Aquesta setmana també hem vist l'acarament televisat entre Rubalcaba i Rajoy. No farem analogies abusives amb el nostre gran dictador. Constatarem només ─en vista de l'espectacle─ que, de nou, ni tan sols aquell desig vicari de ser putejats amb glamur ens serà concedit.