Lleida · Som antimonàrquics igual que som antiesclavistes ─bé que mai no ens hàgim hagut de pensar com a tals: el pedigrí democràtic i radical de l'antimonarquisme, tan inveterat com la creença, en el seu moment subversiva, que la història és obra dels homes i no dels déus, fa de l'aversió als Borbons espanyols ─per posar-ne un cas─ un postura més congenial amb el vell abolicionisme que no pas amb determinades propostes per perfeccionar les democràcies occidentals contemporànies.

Monarquia o república?, ens demanen, molt de tant en tant, unes enquestes presumptament sociològiques que, curiosament, mai no ens pregunten si creiem que les dones tenen prou capacitat de discerniment per votar en unes eleccions legislatives. No: els suposats lladronicis del gendre del rei (aquesta setmana hem sabut que el Col·legi d'Infermeria de Lleida també va tenir tractes amb la seua ONG) no fan res semblant a relegitimar un republicanisme socialment somort, com tampoc no alegren d'una manera especial aquells lleidatans que tenen el costum de rebre amb democràtiques increpacions els borbons que Àngel Ros maníacament convida perquè li inaugurin els edificis. L'antimonarquisme, arreu i des de fa segles, o l'antiborbonisme, als Països Catalans i des de fa tres centúries, estan saturats de legitimació.

Al vestíbul de L'Amistat de Mollerussa s'hi pot veure, fins aquest diumenge, 40 anys de cartellisme independentista, una exposició que devem a l'afició de Vicent Font, compartida per no pocs irredemptistes, de recollir i arxivar el material d'agitació i propaganda que genera la causa. Fa uns anys, un amic italià, antropòleg, molt d'esquerres i hostil-a-qualsevol-forma-de-nacionalisme es dolia, dissimuladament, davant d'un cartell que capgirava l'efígie de Joan Carles I ─peça integrant, de segur, del fons Font─, que l'antimonarquisme (el rebuig a una monarquia reinstaurada sota el xantatge dels feixistes) fos cosa, només, d'independentistes catalans i èuscars. Nosaltres, vam pensar, també ens en dolem.