Indica publicitat
Dilluns, 20 de novembre del 2017
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 26 de gener del 2017 | 10:10
Crònica · Política catalana
Xavier Ginesta
Periodista i professor del Departament de Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

Punt de no retorn

La caverna mediàtica va treure tota la bilis per poder radiografiar el què va passar al Parlament Europeu, el dia 24 de gener a la tarda. Catalunya es va explicar davant d'una quarantena d'eurodiputats –fins a cinquanta, segons alguna font governamental– i les 500 persones que els acompanyaven (estelades i bufandes del Barça, incloses).

Fins i tot, l'agressiva revista Politico va reconèixer el dia següent l'èxit de la convocatòria. El Govern va assegurar que el referèndum es farà "sí o sí", i el president Carles Puigdemont ho va fer de forma solemne, marcialment i projectant una imatge d'home d'Estat. Aires masiànics. Per molts, el 24 de gener del 2017 es va començar a escriure la història, la real, del futur referèndum.

En el moment que els tres membres més importants del Govern, el seu aparell més polític i que aguanta la coalició, s'atreveixen a trepitjar les institucions comunitàries i desafiar l'statu quo europeu d'aquesta manera és que la voluntat política de convocar el referèndum hi és, sense cap mena de dubte. Si no ho fan, no es podrà amagar el fracàs de cap manera. Però, en un entorn tan emblemàtic, Puigdemont no només va ratificar el seu famós "referèndum o referèndum", si no que va plantejar el debat independentista en termes europeistes. Si bé la carpeta catalana s'ha de dirimir en una Europa que ha perdut la centralitat geopolítica, la negociació del Brexit pot comportar col·lateralment la possibilitat de presentar les reivindicacions catalanes (i escoceses) com la d'uns futurs aliats per construir un nou i solvent projecte comunitari. Volem fer més Europa, volem construir. Aquest va ser el mantra que va planar pel discurs d'Oriol Junqueras i Raül Romeva, tots dos antics eurodiputats, preludi de la traca final del President Puigdemont.

La tretzena planta del Berlaymont difícilment escoltarà els catalans, amb Juncker blindat per la fermesa germànica de Martin Selmayr i la fidelitat al govern espanyol de Clara Martínez Alberola. Dos pesos pesats de la maquinaria de la Comissió, que tothom respecte o tem. Però, la multidimensionalitat del projecte comunitari –com ho va demostrar el fet que la petició de boicot d'Esteban González Pons (PPE) no va fructificar ni entre els seus propis companys de grup parlamentari– permet plantejar que un relat de la Catalunya independent fet des del més estricte i solidari europeisme pot tenir més recorregut del què ens pensem entre els socis del club. La pluja fina desplegada país a país serà la clau per reclutar els diversos suports internacionals necessaris, ara que Europa afronta vents de canvi (des de la Gran Bretanya, França o Holanda).

De totes maneres, l'acte d'ahir també havia de tenir una lectura en clau interna. El Govern negocia amb la CUP el pressupost de la "pre-independència" i cal demostrar que així serà. Un acte de fermesa, per tant, també davant dels anticapitalistes que s'han d'asseure a negociar amb el vicepresident. El Govern no trairà el mandat pel qual va ser constituït: convocar un referèndum vinculant el setembre de 2017. La pilota, per tant, queda al terrat de la CUP que torna a tenir la pressió d'aprovar un pressupost que es converteix amb l'eina indispensable per convocar-lo. Ergo: #pressingJuncker i #pressingCUP. Dos per un.

Xavier Ginesta. Periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat