Indica publicitat
Divendres, 6 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 21 de juliol del 2015 | 11:26
Crònica · Política catalana
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

República catalana

A les eleccions del 27 de setembre hi haurà tres llistes que portaran la República Catalana en el seu programa (entitats sobiranistes, CUP i Catalunya si que es pot) i obtindran més de dos terços dels vots i dels escons, segons les enquestes. Els partits constitucionalistes (PP, PSOE, C's i UDC) només sumaran plegats un terç dels vots.

Barcelona · Les crisis econòmica, política i nacional han forçat, per un costat, les organitzacions i forces sobiranistes a accentuar el seu perfil social. Per l'altre costat la situació nacional marcada per la sentència contra l'Estatut i el dèficit fiscal permanent ha obligat  a Catalunya si que es pot a aproximar-se al rupturisme nacional, per evitar ser identificades com a forces de l'ordre establert, amb una retòrica antisistema. Aquesta confluència produirà aquests resultats tan extraordinaris.

La victòria de la República catalana per dos terços de l'electorat  serà un cop de boxa directe a la mandíbula de la monarquia postfranquista" 


El Regne d'Espanya ho intentarà tot, però no és a temps de revertir els corrents de fons de l'opinió pública catalana. Els partits constitucionalistes no tenen ni líders ni ofertes programàtiques a Catalunya que puguin alterar els resultats de les darreres eleccions municipals. Només hi haurà transvasament de vots entre partits ideològicament pròxims. La candidata de Ciutadans només recollirà els vots que perdi Alícia Sánchez Camacho, que tindrà l'honor de convertir el PP en un partit testimonial. Miquel Iceta tindrà els pitjors resultats del PSC-PSOE després d'haver estat incapaç de mantenir la unitat del seu partit, Ramon Espadaler s'haurà d'espavilar molt per superar el llistó del 3% dels vots, malgrat la campanya que li pagaran els oligarques hispano-catalans.

La victòria de la República catalana per dos terços de l'electorat  serà un cop de boxa directe a la mandíbula de la monarquia postfranquista, malgrat les diferències entre les tres llistes. Un resultat tant contundent emergirà una expressió democràtica irrefutable de la voluntat del poble català. El món sencer així ho reconeixerà. Només els partits constitucionalistes i els seus mitjans de comunicació, faran tota mena de manipulacions per amagar una realitat tant manifesta.

La repercussió internacional dels resultats del 27-S tindrà conseqüències. Perquè a l'Europa del segle XXI el Regne d'Espanya no té dret a retenir el poble català com a súbdit sense el seu consentiment; equival a una violació, a unes relacions sexuals no consentides. Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que van votar els seus ciutadans en referèndum i això és una ferida sagnant que no pot cicatritzar. Cap govern de cap estat de la Unió Europea es negaria a negociar com a fet el govern espanyol quan el Parlament de Catalunya ha fet una Declaració de Sobirania i el poble català ha sortit al carrer de manera cívica i exemplar, amb milions de persones, any darrera any, des del 2010.

Dos mesos després del triomf electoral de la República catalana es constituiran les noves "Cortes Españolas" que estaran molt més fragmentades que les actuals. Tot i així, probablement, la suma de PP, PSOE i Ciudadanos assolirà la majoria dels escons. A hores d'ara és impossible saber la reacció del nou Govern espanyol i de les majories que s'hi formin. Però hi haurà una realitat incontrovertible: el fracàs de la política que han seguit totes les institucions espanyoles des de que el Parlament de Catalunya va aprovar l'Estatut de Sau, el setembre de 2005. Una estratègia que ha estat seguida des de la monarquia al Tribunal Constitucional, passant pel Cap d'Estat Major de l'exèrcit de Terra, el general Mena. Una estratègia que ha revivat l'anticatalanisme històric d'una part del poble espanyol, que l'historiador francès Pierre Vilar va comprovar que havia substituït com enemic interior a l'antisemitisme de la Inquisició. El nucli d'aquesta política és negar l'existència del poble català com a subjecte polític amb dret a l'autodeterminació. I, derivada d'aquest nucli, la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú, condemnada a transferir a l'Estat un mínim d'un 8% del seu PIB i atacada en la seva identitat, en especial en la immersió lingüística.

El nucli d'aquesta política és negar l'existència del poble català com a subjecte polític amb dret a l'autodeterminació. I, derivada d'aquest nucli, la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú" 


La via reformista ha fet fallida després del desenllaç de l'Estatut de 2006. Aleshores la majoria del poble català va donar suport a l'intent d'incrementar les competències i els recursos econòmics de la Generalitat seguint els mecanismes previstos a la Constitució espanyola. Els independentistes ja vàrem votar "no" en el referèndum i vàrem acatar la voluntat de les urnes.  El temps ha demostrat que totes les peripècies estatutàries només han servit per retrocedir en els nostres drets nacionals. La sentència del Tribunal Constitucional ha interpretat la Carta Magna espanyola d'una manera que no pot acceptar cap catalanista, per tebi que segui. Perquè va eliminar tota traducció pràctica de la distinció entre nacionalitats històriques i autonomies administratives i es va permetre insultar el poble català titllant-lo de subespècie.

Després del fracàs de tot el procés de l'Estatut, el  PSOE no pot pretendre tornar a embarcar el poble català amb una reforma de la Constitució espanyola. Sobretot quan el seu primer pas és forçar al PSC a retirar del programa electoral el seu suport a la celebració d'una consulta que constava al programa de 2012.

És impossible saber l'estratègia dels dirigents del Regne d'Espanya davant la manifestació irrefutable de la voluntat del nostre poble català de constituir-se en República catalana. Tampoc sabem si les potències europees continuaran com Ponç Pilat rentant-se les mans en considerar les reivindicacions catalanes un afer intern estrictament espanyol. O bé si pressionaran, de manera discreta, perquè el nou govern sorgit de les eleccions a "Cortes" negocii una sortida pactada amb Catalunya.

Al marge d'aquestes reaccions, que no podem conèixer, el poble català ha de seguir el nostre tossut camí vers el procés constituent i la Declaració Unilateral d'Independència. Aquest camí és l'adaptació a l'Europa del segle XXI de la desobediència civil contra una legalitat injusta que va seguir Mahatma Gandhi per assolir la independència de l'Índia, Martin Luther King per abolir la discriminació racial als Estats Units d'Amèrica o Nelson Mandela per vèncer el règim constitucional de l'apartheid a Sudàfrica. Hem de tenir clar que no "colarem gols" a l'Estat espanyol. Com Gandhi, King o Mandela no ens ha d'avergonyir reconèixer que som febles davant un Estat que té la força bruta necessària per vèncer i que menysprea la possibilitat de convèncer els catalans. Tanmateix la nostra obstinació l'obligarà a utilitzar la cara més fosca de la seva violència jurídica contra el poble català, de manera que les imputacions es convertiran en empresonaments. Aleshores, com en els casos de Gandhi, King o Mandela, aquesta repressió mobilitzarà el món a favor dels drets dels catalans. Tant els dirigents espanyols com els de les potències europees han de saber que aquesta marxa només es podrà aturar amb la celebració d'un referèndum com el que van pactar Escòcia i el Regne Unit. Un referèndum en el que els electors del nostre país decidiran si volen continuar com a súbdits del Regne d'Espanya o esdevenir ciutadans de la República catalana.




Josep Pinyol i Balasch

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat