Indica publicitat
Divendres, 18 d'octubre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 18 de març del 2014 | 17:22
Crònica · Política
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

El Fons Monetari Internacional, les desigualtats socials i Catalunya

Finalment, fins i tot el Fons Monetari Internacional (FMI) ha constatat que les desigualtats socials posen en perill l'estabilitat econòmica i el creixement. L'estudi, publicat aquesta setmana, Fiscal Policy and Income Inequality, assenyala, per exemple, que als Estats Units d'Amèrica el 10% de la població més rica l'any 1980 disposava del 30% del PIB, mentre que en l'actualitat n'acapara el 48%.

O, també, que ens els sis anys de la Gran Recessió els ingressos de l'1% de ciutadans més rics dels Estats Units han crescut de manera vertiginosa. La divisió entre països centrals i països perifèrics de la zona euro és la manifestació de desigualtat que més ens afecta. Per restablir un futur d'esperança per al nostre país i per Europa s'imposa un canvi radical de polítiques econòmiques i aquestes es decideixen a les instàncies internacionals.

En aquest sentit les mesures fiscals redistributives que defensen els economistes del FMI signifiquen un canvi en el mantra de les retallades d'impostos als rics. Però són insuficients perquè no ataquen els factors estructurals d'abast històric que perjudiquen el nivell de quasi plena ocupació, benestar social i convergència de rendes que es va assolir als països avançats després de la postguerra mundial fins a la crisi del petroli de 1973-1979. N'esmentarem dos de crucials: la tendència a l'alça dels preus de les matèries primeres i la tendència a la baixa dels salaris a causa de la globalització dels mercats.

L'increment de les desigualtats socials no és una conseqüència de la Gran Recessió, sinó una de les seves causes. A la dècada de 1930 Keynes va diagnosticar que la Gran Depressió era deguda a la falta de demanda que deprimia el consum i la inversió. Per assolir la plena ocupació era imprescindible una intervenció pública amb una política monetària expansiva i una política fiscal redistributiva.

Les polítiques keynessianes postbèl·liques van generar una època de baix atur, la creació de l'Estat del Benestar i de disminució de les desigualtats socials, gràcies a impostos sobre la renda progressius. Però van esgotar les seves performances amb la crisi del petroli (1973-1979) quan es va acabar la tendència a la baixa dels preus de les matèries primeres. En apropar-se als límits naturals de les matèries primeres barates va aparèixer l'estagflació, una combinació d'inflació amb estancament que Keynes no havia previst.
És imprescindible un replantejament radical del model de globalització. Només Europa té capacitat per liderar aquest canvi"
A partir d'aleshores es va capgirar la tendència i es va iniciar ascens de les cotitzacions de les commodities de cicle llarg. La causa de fons és l'augment de la demanda mundial a causa de la duplicació de la població mundial i de la industrialització dels països més poblats de la Terra. Va començar a actuar la llei dels rendiments decreixents formulada per David Ricardo per a les finques agràries.

Els hidrocarburs en són el paradigma: els preus superen els 100 dòlars el barril per tal de fer rendibles els pous a grans profunditats marines o els del fracking. Aquesta cotització proporciona fortunes fabuloses als xecs àrabs o als magnats russos que exploten els pous barats tradicionals. La situació es repeteix amb la majoria de matèries primeres. Amb les seves mansions, els seus iots i els seus luxes a Londres o a la Costa del Sol aquestes potentats exciten la cobdícia de la resta de rics i dels directors assalariats de les grans corporacions.

Una segona tendència estructural que impulsa l'enriquiment d'una minoria és la pressió a la baixa dels salaris industrials i la deslocalització de les industries intensives en mà d'obra per la competència dels països emergents. La immensa majoria dels productes de les grans cadenes com Ikea, Decathlon o Zara són produïts a països asiàtics i els seus propietaris són a la llista de les persones més riques del món.

També els telèfons mòbils més avançats es fabriquen a la Xina, però es venen a preus occidentals, diferència que situa les empreses tecnològiques com Apple com les més rendibles de la Terra. En canvi una part important de la població dels Estats Units, les minories racials sense accés a la formació universitària, o els països perifèrics de la zona euro tenen uns nivells altíssims d'atur. La nova divisió mundial del treball especialitza els països avançats a productes d'alta tecnologia, però no tota la població pot seguir el procés i es veu condemnada a la precarietat laboral i els baixos salaris.

Es poden combatre els efectes de la tendència a l'alça de les matèries primeres i la tendència a la baixa dels salaris. Però és imprescindible un replantejament radical del model de globalització. Només Europa, amb la força dels seus 500 milions d'habitants i el seu model social, té capacitat per liderar aquest canvi. Només un canvi econòmic global, impulsat des d'Europa, pot superar la divisió social entre països centrals i perifèrics de la zona euro, la desigualtat social que ens afecta de manera sagnant. La moneda única no pot continuar mentre uns països travessin una lleugera recessió i els altres pateixin un 25% d'atur. En propers articles exposaré com el poble català pot aportar una perspectiva inèdita perquè té una situació única: ser, alhora, un país contribuent net i un país perifèric a Europa, i protagonitzar la mobilització popular més pacífica i més massiva de tot el continent.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat