Indica publicitat
Dimecres, 12 d'agost del 2020
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 26 de juny del 2014 | 18:47
Crònica · Política
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

El socialisme ha d'oferir un nou horitzó d'esperança

La reconstrucció del socialisme català ha de partir de la màxima de Rafel Campalans "política vol dir pedagogia", perquè el seu oblit és una de les causes del declivi de la socialdemocràcia internacional. La majoria d'aquesta practica l'antítesi del mestratge que és anar a remolc de les enquestes i del màrqueting.

No hi ha pedagogia possible sense una profunda i sòlida anàlisi de la realitat mundial que ha de tenir present que la Humanitat travessa les transformacions més importants de la història, almenys en quatre grans aspectes:

1) L'impacte de l'espècie humana en la biosfera fins alterar els seus grans equilibris: la població ha saltat de menys de 4.000 a 7.500 milions i els habitants que produeixen i consumeixen en alts nivells de consum  han passat de 1.000 a 2.500 milions.

2) La globalització liberal implantada després de la desaparició del bloc soviètic i la introducció de l'economia de mercat a la Xina. Ha generat una nova divisió mundial del treball, amb la deslocalització d'indústries intensives en mà d'obra vers a països emergents.

3) La innovació tecnològica, una sola part de la qual, els microprocessadors, ha multiplicat l'automatització de la indústria, amb enormes guanys de productivitat, ha capgirat les activitats administratives i la comercialització, i ha generat una divisió social entre els llocs de treball qualificats i els poc qualificats.

4) La substitució de la galàxia Gutenberg, de la lletra impresa, en la que el socialisme havia exercit la seva pedagogia, per la galàxia audiovisual, que ha generat una cultura i uns sistemes de valors antagònics als de les generacions anteriors.
El socialisme s'ha quedat sense una teoria general de la història que ofereixi un horitzó d'esperança i expliqui la "gran recessió" iniciada l'any 2007"

Sense un model històric, econòmic, social i cultural capaç de respondre a aquests enormes reptes el socialisme internacional no pot ensenyar un horitzó de futur i esperança propi. Per exemple un concepte tant important, com el "desenvolupament sostenible", que va promocionar l'antiga primera ministra laborista de Noruega, Gro Brundtland, no ha estat integrat en un model econòmic propi i s'ha convertit en un eslògan publicitari. Els partits socialdemòcrates han adoptat la tesi del final de la història i s'ha adherit a la teoria del creixement econòmic il·limitat, basat en l'extensió a tot el món del model de societat occidental.

L'expansió fulgurant dels grans partits socialdemòcrates durant la primera globalització (1875-1914) es va fonamentar en un model històric propi, la successió d'esclavisme, feudalisme, capitalisme i socialisme, articulat en una teoria econòmica pròpia, que explicava el poder creixent de les finances en substitució del capitalisme industrial, així com l'imperialisme aleshores en el seu apogeu. A la vegada atorgava als treballadors, organitzats en sindicats i partits, el protagonisme en la transformació mundial i els dotava d'una èpica col·lectiva. A més, el socialisme va crear els grans partits de masses que usaven el sufragi universal masculí, per plantejar reivindicacions que apropaven a la meta final de la democràcia social.



La Primera Guerra Mundial va posar punt i final a la primera globalització i la Gran Depressió de la dècada de 1930 que va mostrar la inviabilitat del lliure mercat sense la intervenció pública. El radicalisme democràtic del New Deal al Estats Units i la socialdemocràcia a l'Europa de la postguerra van transformar el sistema econòmic mundial. El President Roosevelt va agafar el seu país en el més profund estadi de prostració, va vèncer el nazisme i el va elevar a la primera potència mundial. A més va crear el nou ordre internacional amb la creació de les Nacions Unides i del sistema econòmic de Bretton Woods. El laborisme i la socialdemocràcia de la postguerra europea van bastir l'Estat del Benestar, finançat amb una fiscalitat progressiva, acceptat a contracor per les grans fortunes a causa de l'hegemonia ideològica del socialisme.

Avui per la resposta socialista als grans reptes de la metamorfosi de la globalització exigeixen uns canvis anàlegs als de la postguerra mundial. No es pot viure del record d'aquella etapa, que es va acabar amb la primera crisi del petroli de la dècada de 1970. Són necessàries noves mesures perquè les keynessianes clàssiques per assolir la plena ocupació no tenen present que la Humanitat s'apropa als límits al creixement. Aquesta proximitat fa entrar en funcionament la llei dels rendiments decreixents formulada per Ricardo, una de les causes estructurals de les desigualtats socials. Un exemple, quan l'escassesa de petroli barat fa pujar els seu preu per tal que jaciments menys productius siguin rendibles, els propietaris dels pous més fecunds guanyen enormes fortunes.
El declivi de la Internacional Socialista prové d'haver estat incapaç d'inserir la crisi econòmica en una visió general de l'evolució mundial i oferir una alternativa de futur"

La revolució tecnològica també ha modificat els postulats clàssics de la socialdemocràcia.  L'onada de creixement generada pels microprocessadors i altres innovacions va ser usada per aquesta revolució conservadora per rellançar la idea de la inevitabilitat de les diferències socials per estimular les inversions i assolir la plena ocupació. Aquesta idea es va traduir en reduccions de la progressivitat fiscal, permissivitat amb els paradisos fiscals i retallades de l'Estat del benestar. El fracàs del sistema econòmic basat en la planificació central que es va fer evident amb la caiguda de la Unió Soviètica i la introducció de l'economia de mercat a la Xina va reforçar l'hegemonia del liberalisme salvatge en detriment de la socialdemocràcia, que va començar a dubtar d'ella mateixa, generant "terceres vies" com la popularitzada per Tony Blair.

El socialisme s'ha quedat sense una teoria general de la història que ofereixi un horitzó d'esperança i expliqui la "gran recessió" iniciada l'any 2007. Perquè aquesta va més enllà d'una crisi financera cíclica, sinó que revela una crisi estructural, davant la qual el socialisme ha de proposar canvis estructurals en el sistema econòmic mundial, com a mínim de la mateixa magnitud dels acords de Bretton Woods de 1944. Canvis que han de tenir presents el pes creixent en l'economia mundial dels països emergents, la perspectiva de matèries primeres escasses i cares i les enormes desigualtats entre països i a l'interior de cada país. El declivi de la Internacional Socialista prové d'haver estat incapaç d'inserir la crisi econòmica en una visió general de l'evolució mundial i oferir una alternativa de futur.

Per aquesta raó en el procés de refundació de la secció catalana del socialisme internacional que proposava en l'article anterior, el primer pas és tornar a la pedagogia, presentar als ciutadans la complexitat de l'evolució de la Humanitat i aportar un marc propi per a interpretar-la. Tots els altres problemes (la situació europea, les relacions entre el poble català i el Regne d'Espanya, la configuració de la República catalana o el model d'organització del moviment) s'han d'inserir en l'horitzó d'esperança que el socialisme pot i ha de proporcionar. Ha de transmetre la confiança profunda en la capacitat humana per progressar, perquè, al costat de la gran metamorfosi humana, la ciència té els coneixements i les tecnologies necessàries per proporcionar un alt nivell de vida i dignitat als 9.000 milions de persones que habitarem la Terra l'any 2050.





Aquest article estarà penjat al bloc de Josep Pinyol, on s'hi poden fer comentaris.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Notícies relacionades
Indica publicitat