Dit d'una altra manera: franquistes, tots dos, fins al moll de l'os, ningú no els hauria acusat d'inconsistents si, en lloc d'oir, a finals dels setanta, les palpitacions del temps, haguessin decidit bunqueritzar-se à la Blas Piñar. De l'esmentat encomi també és fàcil d'inferir-ne que els dos franquistes epigonals es van fer demòcrates per patriotisme més que no pas per fondes discrepàncies intel·lectuals amb el Fuero de los Españoles: la democràcia no els era desitjable per se, sinó en la mesura que podia relligar, ara sí, definitivament, les dues Espanyes antagòniques.

El subtext ho és d'un relat que ens mostra Fraga i el Borbó com a encarnacions de la complexitat històrica, exemples de capacitat adaptativa moguda per la generositat i el pragmatisme. La crítica acerba a les seues trajectòries és, invariablement, filla de l'esquematisme ideològic, d'aquella quadrícula perceptiva a la qual la història real, amorfa, fluent, incoherent, mai no podrà ajustar-se. Hauríem d'encarar-nos a Fraga amb la mateixa multiplicitat de criteris que adoptem per jutjar aquell conegut retrògrada i cabronet que, amb el pas dels anys, es va estovar i va fer com si no tingués notícia de l'homosexualitat de la filla. Una filla que, rancuniosa, ella, sempre va trobar que li perdonava la vida.

Però no és amplitud de mires, el que en realitat ens demanen postfranquistes, nacionalistes espanyols d'esquerra i algun intel•lectual propens a l'olimpisme, sinó una radical despolitització de la història: que la interpretem en els termes prescrits pel mite espanyolista de la Transició, que assimila aquell procés polític a un seguit de vetllades entre germans mal avinguts que finalment van reconciliar-se. Però Fraga i Joan Carles no són aquells atrabiliaris germans nostres, sinó individus que han estat en condicions històricament objectives de perdonar la vida a la democràcia i al país. Que els l'hagin mig perdonat no els fa dignes d'encomi, ni tampoc canvia la realitat de la persistència d'unes relacions polítiques de dominació i opressió. Qui ha estat en condicions de perdonar la vida a la democràcia no pertany a la seua genealogia política, sinó a la casta dels seus enemics històricament en retirada. Som la filla lesbiana i rabiüda que els hauria volgut a la presó o a l'exili.