Indica publicitat
Diumenge, 15 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 4 de desembre del 2013 | 18:06
Crònica · Seguretat

Catalunya i l'OTAN

Han sorprès les darreres declaracions de la portaveu de l'OTAN, la senyora Oana Lungescu, manifestant que una Catalunya independent quedaria fora de l'Aliança Atlàntica, tant per la seva oportunitat, en ple debat sobiranista i del tot innecessaris, tant perquè significa que des de l'Aliança Atlàntica s'han plantejat seriosament una futura Catalunya independent.

Marc Costa · L'OTAN va néixer l'any 1949 amb la signatura del Tractat de Washington, en plena Guerra Freda, amb el clar objectiu d'ajuda mútua militar davant l'avanç comunista a Europa de l'Est de la Unió Soviètica, quedant, consegüentment, buida de contingut amb la desaparició del Pacte de Varsòvia i l'enfonsament de la URSS el 1991. No obstant, des d'aleshores, ha fet grans esforços per anar-se adaptant a les noves circumstàncies i a les noves amenaces i, prova dels diferents conceptes estratègics que ha anat aprovant des d'ençà, és evident que encara no té un rumb prou definit.

Actualment, la conformen 28 països, essent els darrers, Albània i Croàcia el 2008, mentre que l'Estat espanyol es va adherir el 1982, convocant posteriorment el govern de Felipe González el 1982 el seu famós referèndum sobre la seva permanència (en el qual va guanyar el sí per un ajustat 52'54% dels vots). No obstant, tot i quedar possiblement una futura Catalunya independent inicialment fora de l'OTAN, l'article 10 del Tractat de Washington preveu expressament l'admissió de nous membres ja que necessita que qualsevol Estat europeu que estigui en condicions d'afavorir el desenvolupament dels principis d'aquell Tractat i contribuir així a la seguretat d'Europa i de la zona de l'Atlàntic Nord pugui ser invitat a ingressar en l'Aliança Atlàntica. Per tant, tenint en compte la important posició geoestratègica de Catalunya, tant a Europa, com al Mediterrani, difícilment una eventual Catalunya independent no serà invitada a formar part de l'OTAN en un termini breu.

La principal missió de l'Aliança Atlàntica és la defensa col·lectiva, de manera que qualsevol atac armat contra un o diversos dels signants fou considerat com un atac dirigit contra tots ells. El gran problema, però, que té actualment l'OTAN és que amb la fi de la Guerra Freda ha anat buscant un espai on poder justificar la seva existència, com ara Iraq, Afganistan o Líbia. Allò que va justificar la seva creació, és a dir, l'amenaça soviètica comuna va desaparèixer als anys 90 i des d'aleshores ha estat complicat mantenir un esperit defensiu comú, especialment pel fet de divergir tant els riscos i amenaces que afecten als diferents països que la conformen i, sobretot, per la manera divergent que tenen d'enfrontar-los.

Aquesta incertesa ha provocat que, d'una banda, existeixi una Aliança de diferents velocitats, de manera que hi ha socis que suportin els esforços militars, altres que ho facin a mitges i altres que simplement ni hi participin (com el cas d'Islàndia), d'acord amb el principi atlàntic de respecte absolut a la sobirania nacional dels membres. Per exemple, dels 28 membres, només els Estats Units, Regne Unit i França compleixen amb l'exigència de dedicar un 2% dels seus respectius PIB en matèria de defensa (Espanya, segons xifres oficials, va destinar a despeses militars el 2013 entre un 0'6 i un 0'9% del seu PIB).
Diferents països occidentals han començat a adoptar diferents iniciatives de defensa paral·leles al marge de l'OTAN"
I, d'altra banda, aquesta incertesa ha provocat en alguns dels seus membres un progressiu abandonament de les seves responsabilitats aliades i del seu compromís polític amb l'OTAN, juntament amb les cada cop més escasses inversions militars de la majoria d'ells, donant lloc a que els Estats Units hagin anat assumint el quasi absolut protagonisme en la presa de decisions de l'Aliança (no en va, els Estats Units cobreixen quasi actualment el 75% del seu pressupost quan l'any 2000 no arribava ni el 50%), o, fins i tot, França, tal i com va succeir en el conflicte armat de Líbia.

Per aquests motius, diferents països occidentals han començat a adoptar diferents iniciatives de defensa paral·leles al marge de l'OTAN, com ara el battlegroup que Polònia, Hongria, Eslovàquia i la República Txeca han format de cara el 2016, els acords bilaterals de defensa entre França i el Regne Unit  o la formació d'un Consell Nacional de Seguretat entre els Estats Units i el Regne Unit.

Per tal de redreçar el rumb de l'Aliança Atlàntica i així trobar el seu lloc dins l'actual ordre  internacional per ser capaç d'enfrontar-se als nous reptes del segle XXI i a les noves necessitats dels seus aliats, aquella ha anat aprovant diferents conceptes estratègics que li serveixin per guiar l'acció de dita organització en el futur. En aquest sentit, el 1991 va aprovar un nou concepte estratègic per ampliar les seves funcions des de la defensa col·lectiva a la seguretat col·lectiva i per incloure la nova missió de contribuir a la pau i a l'estabilitat globals proporcionant forces a les operacions de les Nacions Unides.
Abans de decidir quelcom, caldrà que Catalunya determini quin ha de ser el seu model de seguretat i de defensa"
Posteriorment, el 1999, va aprovar un altre concepte estratègic per incloure la prevenció de conflictes i de gestió de crisis com a noves missions de l'organització transatlàntica i per autoritzar eventuals operacions més enllà de les fronteres de l'Aliança. Finalment, el 2010 va aprovar el darrer concepte estratègic, centrat en les noves amenaces existents a la seguretat derivats de la globalització, com ara la proliferació nuclear, la pirateria, el canvi climàtic o els subministraments d'energia i en la creació d'un sistema de defensa contra míssils balístics.

Mentrestant, l'Aliança Atlàntica ha anat duent diferents missions, destacant les més importants la força militar multinacional (KFOR, Kosovo Force) desplegada a Kosovo (1999), la Força Internacional d'Assistència i Seguretat (ISAF, International Security Assistance Force) a l'Afganistan (2001), l'operació Active Endeavour de lluita contra el terrorisme en el Mediterrani (2001), l'operació Ocean Shield de lluita contra la pirateria a les costes de Somàlia (2009) o la més recent controvertida operació Unified Protector a Líbia (2011).

Un cop desapareguda l'amenaça d'una guerra a gran escala, si l'OTAN vol deixar de ser una simple organització regional de defensa, esdevenir realment una institució de seguretat col·lectiva global i continuar representant la major aliança intergovernamental de defensa, essencial per a la seguretat d'Europa, no podrà prescindir, en cap cas, d'una eventual Catalunya independent, per molt que l'Estat espanyol ara utilitzi els seus recursos disponibles per forçar que membres destacats de dita organització realitzin declaracions contràries a una futura integració catalana com les efectuades per la portaveu de l'Aliança Atlàntica, engreixant així el "discurs de la por" de l'Estat espanyol contra el procés sobiranista.

Però abans de decidir quelcom al respecte, caldrà que Catalunya primer determini quin ha de ser el seu model de seguretat i de defensa en cas d'esdevenir independent, una qüestió realment controvertida especialment si vol fer front amb eficàcia als actuals riscos i amenaces existents.  En qualsevol cas, existeixen països europeus que no formen actualment part de l'Aliança Atlàntica, com ara Suïssa, Irlanda, Àustria, Finlàndia i Suècia, tot i que tenen signats partenariats estratègics de cooperació i col·laboració en matèria de defensa i militar.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat