Indica publicitat
Dimecres, 11 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 12 de gener del 2015 | 17:07
Crònica · Seguretat

Es pot respondre a una agressió armada sense armes?

Voldria expressar, primer de tot, el més profund respecte per a les víctimes de l'atac a la redacció del setmanari Charlie Hebdo de París.

Salvador Giné · Dit això, m'he quedat sorprès de com una publicació els integrants de la qual han estat reiteradament amenaçats de mort (anteriorment ja havien atemptat contra ella) no havia adoptat mesures de seguretat per al personal per tal d'interioritzar una resposta que mitigués el que, desgraciadament, ha ocorregut.

Tot i que l'atordiment de sentir trets d'armes de gran calibre dins un espai tancat i de veure disparar indiscriminadament contra companys de treball restringeix la capacitat de reacció a qualsevol persona, aquestes accions no haurien d'anul·lar l'instint de supervivència, ans al contrari.

El primer avís el van tenir quan els assassins van disparar mortalment contra el policia Franck Brinsolaro (escorta del director del diari satíric, Stéphane Charbonnier), qui va disparar dues vegades abans de morir pels trets dels extremistes islàmics.

A partir d'aquest moment, la reacció havia de ser immediata. Algú els havia d'haver instruït sobre aquest tipus d'atacs i com respondre-hi col·lectivament. Dos assassins disparant front a una quinzena llarga de persones. Per molt entrenament i fredor dels homicides (més fredor que entrenament), per molt en fila que col·loquin a les víctimes (que no estaven lligades ni impedits de moviments), la resposta davant una agressió tan brutal contra la vida ha de ser conduïda per a fer aflorar la força humana per sobreviure.

Ha fallat la prevenció en un lloc de treball que era susceptible de patir atacs d'aquest tipus. Tantes persones, tot i que desarmades però amb una formació mínima, haguessin pogut ser capaces de distreure, escometre i, fins i tot, reduir els atacants, o minimitzar les seves atrocitats. I, morir per morir, millor intentar salvar la vida pròpia (i la dels companys de feina) o, almenys, intentar-ho.
Una societat en què cap dels seus membres no està disposat a córrer un risc per ell mateix i pel bé de la comunitat és una societat caduca"
Una reacció de bloqueig semblant és la que va ocórrer a l'illa d'Utoya, a Noruega, el juliol de 2012, quan un sol assassí va matar a 68 persones, i en va ferir a 110 més. A l'illa s'hi trobaven uns 600 joves celebrant una trobada de cap de setmana. Tot i la distensió de l'esdeveniment i el xoc brutal que devien rebre pel sobtat atac, cap dels assistents no es va enfrontar contra un assassí.

Només un. Per molta mancança d'armes, unes poques persones són capaces d'eliminar l'acció d'un sol boig, per molt armat que vagi. Un o dos en podien sortir malparats, però la resta hagués superat l'atacant. Però ningú no se li va llençar al damunt, no per heroïcitat, sinó per pura supervivència d'un mateix (i del grup). Amb una simple empenta s'hagués acabat la matança? No ho sabrem mai, però no ho van intentar. I molts van morir.

Atacs com aquests són, afortunadament, esporàdics, i ningú no està preparat per enfrontar-s'hi. El bloqueig davant aquestes situacions no és covardia. Serà la conseqüència de que ens hem instal·lat en un conformisme i en un confort de tal magnitud que hem extingit el primigeni instint de supervivència? Si és així, tenim un greu problema. Si l'ésser viu perd l'instint de supervivència és condemnat, tard o d'hora, a l'extinció. D'igual manera, una societat en què cap dels seus membres no està disposat a córrer un risc i sacrificar-se per ell mateix, i pel bé de la comunitat, és una societat caduca.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat