Dins la societat civil catalanista tenim una llarga trajectòria d'entitats. Existeixen sovint organitzacions llampec, que neixen i moren rà pidament. Són fugisseres, no consoliden però tenen la virtut de la flexibilitat i d'expressar amb rapidesa i claredat les necessitats del moment. Parlem, per exemple,  de plataformes creades en reacció a algun fet, que poden tenir puntualment una alta capacitat de mobilització.
Hi ha també altres entitats que no tindran la virtut de l'agilitat però que en tenen d'altres. I aquà és on sobresurt Òmnium amb els seus 50 anys de trajectòria que se celebren dilluns vinent. La virtut d'Òmnium és la seva potència, la seva transversalitat i la seva regularitat.
Potència perquè ha aconseguit una força important com ho demostren el lideratge d'un munt de projectes de referència, dotzenes de seus territorials actives o milers de socis que l'han posicionat com un referent.
Transversalitat perquè ha aconseguit, i no sempre ha estat fà cil, representar una sensibilitat comuna del conjunt del catalanisme. Mantenir la centralitat del paÃs, avui cada vegada més sobiranista, tot vigilant de no quedar segrestat per les estratègies dels partits polÃtics.
I finalment regularitat, perquè Òmnium, a diferència d'altres entitats, no depèn d'una persona, ni de dos, ni de tres. Els presidents i membres de la junta pleguen, en vénen d'altres i l'entitat continua amb la seva acció constant de consolidar la consciència nacional.
Aquestes virtuts són el que va permetre que el 10 de juliol de l'estiu passat tinguéssim la històrica manifestació. Una mobilització que va servir de molt, igual que les consultes, perquè va demostrar que en la qüestió nacional el poble va un pas endavant de la classe polÃtica, quan molts pensaven el contrari. Sembla fà cil pensar que sense Ã’mnium la manifestació hagués anat igual de bé, però cal recordar que ara fa un any alguns sectors independentistes, potser els mateixos que ara diuen que el 10J no va servir de res, van estar-se molt dies dient que no s'hi havia d'anar perquè defensava l'Estatut i la volia encapçalar un president autonomista.
Ã’mnium no lidera el procés d'alliberament nacional però sà que l'apuntala i ho fa donant el seu suport a aquelles iniciatives que tenen un mÃnim de solidesa i transversalitat. Per aconseguir-ho cal tenir una estratègia i no apuntar-se acrÃticament a qualsevol dels centenars d'iniciatives que apareixen cada setmana, independent del seu grau d'aportació final.
Quan hi va haver les consultes independentistes a la ciutat de Barcelona, per exemple, Òmnium va fer suar molt als organitzadors la seva adhesió. Quan aquests van poder demostrar que la consulta de la capital afavoriria la causa sobiranista perquè hi hauria un alt grau de participació, Òmnium es va mullar i, fent-ho, va afavorir, a la vegada, el seu èxit.
