Manifestació a Trípoli, Líbia.

S'ha parlat molt de Tunísia, d'Egipte, del Yemen, de Jordània... i també de Líbia, on s'ha instal·lat un conflicte -per no dir-li guerra- de difícil solució, amb intervenció aliada aprovada explícitament per les Nacions Unides. L'efecte contagi de la revolta àrab no para créixer i tot apunta que acabarà afectant tots els estats de la zona àrab i fins i tot, col·lateralment, els estats limítrofes.

En aquest estat de la qüestió, estem observant que algunes enemistats irreconciliables, com la dels palestins d'Hamas i d'Al Fatah, han iniciat un procés d'apropament que pot ser un bon senyal cap a l'obtenció d'un estat palestí, en cas que Israel, els conflictes àrabs i la comunitat internacional ho permetin.

Veiem també que la revolta ha afectat a cada estat de forma i ritme diferents: mentre que Tunísia i Egipte superen etapes cap a un nou govern, Líbia s'enroca en una complexa guerra en la què hi pot quedar enganxada l'OTAN. El Marroc es troba amb reformes previstes però suportant el pes del terrorisme. Algèria, procurant minimitzar els efectes de la revolta. El Iemen, cercant una solució a la sortida d'Al Saleh, que no està gens clara.

I Síria es troba amb un govern que exerceix una repressió sense precedents contra la població civil amb la finalitat notòria d'esclafar qualsevol intent de revolta. Sobta la impunitat amb la què actua el President Al Assad, el seu govern i l'exèrcit -segurament avalats per la certesa que la seva situació estratègica, l'excepcionalitat de Síria, els exclou de qualsevol intervenció de la comunitat internacional- contra la població civil. Les causes de la revolta a Síria són les mateixes que als altres estats àrabs: una població jove que representa més del 30% del total i que no té cap expectativa de futur, una manca de llibertat política asfixiant, un règim, el dels Assad, amb més de trenta anys en el poder i amb un accés instantani a la informació de tot allò que passa al món...

Tot plegat un escenari que, un cop perduda la por, és comprensible que generi la revolta popular. Veiem, però, que la comunitat internacional no ha tractat igual Síria que Líbia i això es deu a l'excepcionalitat geoestratègica de Síria, que representa un element d'equilibri de l'Orient Mig. I al mateix temps, la comunitat internacional es manté expectant, sense arribar a cap acord en el marc de l'ONU degut a que Rússia i la Xina no ho veuen clar. I els EUA i els estats europeus temen que una intervenció podria facilitar una Síria sense Assad i això podria generar incertesa política a la zona, ja de per si conflictiva.

Veurem com es desenvolupa tot plegat. I és en aquest escenari que la Unió Europea ha tornat a arribar tard i s'ha mostrat feble. I és que, a part de les declaracions democratitzadores i aportació de diners i participació activa en la resolució de l'ONU dels diferents estats membres, la UE com a tal, a través de la responsable d'exteriors, la baronessa Ashton, no acaba de fer-se sentir i estem en un moment en el què la UE hauria d'estar plenament present i activa si és que volem ser influents en el món.