La mort de Pepe Rubianes és una pèrdua pel món del teatre a Catalunya. Actor i director amb un estil inconfusible, sense pèls a la llengua i amb una gran capacitat de crítica i denúncia social i política. En més d’una ocasió va despertar les ires de la “Brunete mediàtica”. Al llarg de la seva trajectòria artística ha sabut connectar amb un públic molt nombrós, demostrant la validesa del teatre com a expressió cultural amb capacitat per desvetllar la consciència crítica i la reflexió. Seria el que es diu cultura amb majúscules, i això no és una tasca fàcil.

De fet, com molt bé analitza Josep-Anton Fernàndez en “el malestar en la cultura catalana”, en el context mundial la cultura ha esdevingut una mercaderia, que molt sovint ha introduït un element de banalització molt important. En un context local, català, en què la indústria cultural espanyola colonitza el mercat català, l’única possibilitat de supervivència de la cultura catalana és l’adopció d’estratègies que li permetin competir en els mateixos termes. Això no és senzill, ho podem veure amb una certa regularitat quan cada cop que s’aplica una d’aquestes estratègies és genera una certa ofensiva externa, com ara la Fira de Frankfurt, la política de subvencions del govern o bé qualsevol intent de legislar per tal que la llengua catalana tingui un marc jurídic similar al que tenen les altres llengües de dimensions comparables de la UE, com ara el Finès, el Danès, etc... En aquesta línia, la darrera iniciativa del departament de Cultura de la Generalitat per promoure espectacles teatrals i musicals és la creació de la marca Cultura en Gira per promoure la descentralització i l'accés als espectacles de diversos gèneres, vinculats a les arts escèniques, visuals i la música a tot Catalunya. La previsió d’aquest projecte és acollir més de 1.100 funcions.

El debat sobre el paper de la cultura a casa nostra darrerament ha ressorgit amb molta força. Ho demostren la publicació d’assajos com el de Josep-Anton Fernàndez i també reflexions generades des de diferents tribunes periodístiques. Ferran Mascarell ho feia la setmana passada advocant per posar la cultura en la centralitat de la vida social i del debat públic per tal de renovar el catalanisme. El paper transformador, i la força, de la cultura al nostre país pot esdevenir una força de canvi, si s’aplica superant intents de colonització i de forma desacomplexada. L’estil Rubianes, en certa manera i salvant les distàncies, pot servir d’inspiració.