Crear PDF Imprimeix Enviar a un amic

La caverna eclesial, polititzada fins a l’extrem, que ha segrestat l’Evangeli, ha imposat amb mà de ferro dos bisbes ultres per a Donosti i Oviedo. El perfil d’aquests dos bisbes s’assemblaria, per situar els nostres lectors, als senyors Vidal-Quadras i Blas Piñar. No és cap exageració, és una constatació. L’afer és tan greu que clama al cel i no només afecta els cristians d’aquestes dues importants diòcesis. En el fons, forma part d’una estratègia molt ben dissenyada que s’emmarca en l’ofensiva nacionalista espanyola que s’ha envalentit amb el pacte PP-PSOE a Euskadi i que amenaça amb l’espasa de Damocles en forma de sentència de l’Estatut.

Els dos nous bisbes, José Ignacio Munilla i Jesús Sanz, són dos autèntics talibans. El primer parla euskera però es va apartar per voluntat pròpia de la diòcesi i va decidir estudiar a l’ultraconservador Seminari de Toledo. Exactament com l’actual bisbe de Terrassa, Sáiz Meneses. Un cop el van nomenar bisbe de Palència, en una jugada d’escacs que amenaçava el rei amb molta antelació, la seva primera decisió va ser portar els seminaristes a estudiar al Seminari de San Dámaso de Madrid, per guanyar punts davant del totpoderós Rouco, l’artífex de tota l’operació. I els caps de setmana, en dues furgonetes els portava a dues luxoses residències de Palència, “per fer país”. Quan el van nomenar a Palència, la majoria del clergat repetia allò de “no s’atreviran” a portar-lo a Euskadi. Es van equivocar, ingènuament, com el pobre bisbe Uriarte que encara confiava en què no es consumaria el cop d’Estat. En el cas de Jesús Sanz, se’n podrien dir moltes de coses. És segurament el bisbe que els darrers anys ha protagonitzat les declaracions més terrorífiques i apocalíptiques en contra del Govern i del que soni mínimament a moderat. El van portar a Osca per demolir tot el que havia fet el bisbe Javier Osés, un dels millors bisbes espanyols del segle XX. Enmig de la polèmica per les obres d’art de la Franja de Ponent, Jesús Sanz va proposar una idea genial per resoldre definitivament el problema: fer intervenir la Guàrdia Civil. És a dir, el “llenguatge dels punys i les pistoles”. Ara li han posat al davant una altra fita: demolir el poc que queda de l’Església conciliar de Gabino Díaz Merchán. Com a bon gos de pressa s’hi dedicarà amb fruïció.

Bé, ara ja els tenim aquí. S’ha imposat el nepotisme, el menyspreu per la voluntat del Poble de Déu de les seves diòcesis –les consultes són obligatòries en teoria-, l’actitud xulesca més pròpia de les casernes franquistes, i el sense sentit. Aquests nomenaments responen a motivacions polítiques, provoquen divisió i sobretot enfonsaran –i molt- l’escassa credibilitat de l’Església. Només cal veure algunes de les reaccions dels sectors ultres que avui estan eufòrics: “Munilla és el primer bisbe basc en molts anys que creu en Déu” és una de les barrabassades que circula en els fòrums integristes.

Munilla i Sanz no han estat nomenats ni per l’Esperit Sant, ni pel Sant Pare, ni pel Poble de Déu. Els autors intel·lectuals d’aquest desgavell, un autèntic desastre eclesial, tenen noms i cognoms: Rouco, Martínez Camino i Cañizares. Han imposat, sense immutar-se, el seu poder absolut i dictatorial, tot esclafant les comunitats respectives. Xabier Pikaza, un dels teòlegs més sòlids afirma, amb raó, que l’escàndol del sistema pervers, basat en el nepotisme, de l’elecció dels bisbes és una de les cinc plagues del catolicisme modern. Es creuen investits per la veritat, però s’equivoquen. Ells són els culpables directes de la divisió, de les ferides i del dolor que causaran als cristians de Donosti i d’Oviedo. De la ruptura del diàleg. De la desafecció a l’Església. Del trencament de la comunió eclesial. Són uns cismàtics.

bisbe

, 

José Ignacio Munilla

, 

Jesús Sanz