En un exercici de fariseisme difícil de superar, el bisbe de Tortosa, Javier Salinas, com se’l coneix habitualment en la Conferència Episcopal Española, , va tenir la barra d’afirmar aquest diumenge en una entrevista a La Vanguardia que
“un bisbe que no senti com el seu poble, que no connecti amb les esperances i dolors de la gent, no seria un bisbe de l’Església”. Evidentment, aquesta assenyada reflexió no es correspon amb la seva actuació en el litigi dels béns de la Franja de Ponent, en el qual va jugar un paper ben galdós. Ara ha quedat novament en evidència davant la ferma postura de l’actual bisbe de Lleida, Joan Piris.Dissabte se celebrarà la manifestació més important dels últims anys, convocada per partits, sindicats i les principals institucions del nostre país, per protestar per les retallades del Tribunal Constitucional al nou Estatut que va ser aprovat en referèndum pel poble català. Fins ara més de mil entitats s’han adherit a la convocatòria unitària, sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Entitats de tota mena, dels camps social, cultural, polític, esportiu, de lleure, universitari i també eclesial. Entre moltes d’altres, l’Escola Pia de Catalunya, l’Escolania de Montserrat, Fundació Pere Tarrés, Grup Sant Jordi, Justícia i Pau, Lluïsos i Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya. En canvi, cap Bisbat ni la Conferència Episcopal Tarraconense apareix entre les entitats adherides. Aquest silenci clamorós diu molt poc del nostre episcopat. Silenci que hagués estat impensable fa uns anys, amb els bisbes Camprodon, Deig, Carrera, Torrella, Guix, Martí Alanis o Soler Perdigó. Ara, en canvi, han optat per callar, malgrat que alguns individualment segur que estan a favor de la manifestació.
Però la realitat dels valencians com Salinas i altres i dels representants de l’escola toledana pesa molt. I la por als talibans Rouco, Martínez Camino, Sanz, Munilla, Martínez i un llarg etcètera. Per sort, encara tenim alguns referents que supleixen aquesta actitud dels bisbes catalans en el seu conjunt, com ara l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler. En declaracions a l’agència cristiana de notícies Flama, l’abat Soler no es va mossegar la llengua: “La sentència no respecta tots els drets que el Magisteri de l’Església reconeix per als pobles que són una nació”. De la mateixa manera es va pronunciar el portal CatalunyaReligió.cat l’endemà de la sentència: “contradiu clarament els drets que el Magisteri Pontifici reconeix a les minories”.
L’abat de Montserrat i el bisbe de Tortosa, no per casualitat, han coincidit a l’hora d’assenyalar quin ha de ser el paper de l’Església: “no pot restar al marge del que viu Catalunya” eren les paraules de Josep Maria Soler. Gens diferents del que afirmava Salinas quan recordava que l’Església ha de sentir i connectar amb les esperances del poble. La gran diferència és que un ho diu, s’ho creu i ho defensa. I l’altra ho diu, no s’ho creu i no ho defensa.
