La vaga general convocada a Euskal Herria pels sindicats abertzales havia de paralitzar el país per demostrar que, malgrat la Llei de Partits, la majoria social basca és abertzale.
Aquest era l’objectiu que es perseguia ocult entre les qüestions relacionades amb la crisi econòmica, i no es va aconseguir del tot. El seguiment de la protesta va ser desigual. Al nord de Navarra i a l’interior de Biscaïa i de Guipúscoa el seguiment va ser molt i molt ampli, del 100% en alguns pobles. A les grans ciutats, en canvi, es va poder fer vida relativament normal. Les centrals convocants han titllat d’èxit la vaga, mentre que la patronal Confebask i el Lehendakari Patxi López diuen que ha estat un fracàs total. El fet que els sindicats no hagin volgut entrar en el ball de xifres –patronal i govern basc situen per sota del 20% el suport dels treballadors a l’aturada– indica que la mobilització no ha sortit tant bé com s’esperava.
La vaga ha estat un reflex fidel de la situació política que es viu a Euskal Herria. La foto que ens deixa la jornada del 21 de Maig és producte de la desunió del nacionalisme basc. És cert que la vaga tenia l’impuls de sis sindicats abertzales, entre ells ELA i LAB, però no tots els partits polítics abertzales l’han recolzat. El PNB s’hi ha quedat al marge criticant la iniciativa perquè des del primer moment la va considerar una “vaga política”. L’esquerra independentista il·legalitzada, Aralar i Eusko Alkartasuna van adherir-se a la convocatòria, però en una formació això ha provocat greus turbulències internes.
La direcció d’Eusko Alkartasuna ha hagut de fer front al sector guipuscoà del partit –pròxim al PNB– que s’ha oposat del tot a aquesta vaga. Per tant, la protesta sindical no era unitària i provocava contradiccions en el mateix bloc abertzale.
Amb tot, l’aturada pot atribuir-se diversos èxits: malgrat la repressió policial i judicial, l’independentisme basc conserva una àmplia base social. Hi ha matèria primera per intentar construir una alternativa política abertzale a l’esquerra del PNB. Un pol sobiranista que ha de tenir com a motor principal i fonamental la col·laboració dels sindicats ELA i LAB. I en aquest sentit, la vaga general del 21 de Maig pot servir per reactivar aquesta col·laboració que en el passat ja s’ha donat i amb uns resultats beneficiosos per a l’abertzalisme com va ser el Pacte de Lizarra de 1998.
La vaga, per tant, no és el final de res. Ha de ser el principi de la recuperació de l’independentisme basc per vestir una nova oferta política al país, que superi les il·legalitzacions que venen d’Espanya, que desemmascari l’aposta autonomista de l’actual direcció del PNB, i que es guanyi la confiança i la il·lusió dels nacionalistes bascos, majoritaris al país com ha quedat clar a les urnes el passat u de març.
Batasuna, Aralar i Eusko Alkartasuna han de dissenyar plegats un “independentisme eficaç” que integri també a les bases sobiranistes del PNB –que les té– i començar una ofensiva política, no sols per recuperar el Palau d’Ajuria Enea i els escons als parlaments de Vitòria i Pamplona, sinó també per impulsar una estratègia amb un horitzó clar i sense ambigüitats: L’Estat Basc independent.
