Crear PDF Imprimeix Enviar a un amic

França porta mesos donant voltes al debat sobre què vol dir ser francès. Gairebé sempre en sorgeix una visió unitària basada en el passat, fruit d’una anàlisi del present o una projecció de futur. Però aquest novembre, la historiadora especialista de la Revolució francesa i del paper de l’ensenyament públic en la creació d’una consciència nacional, Mona Ozouf, va publicar ‘Composició francesa’ (Gallimard). Al llibre, i a partir dels seus estudis de la constitució d’una França republicana “una i indivisible”, ofereix una perspectiva d’una altra França, la que comprenen un seguit de territoris on hi ha gent que encara lluita per conservar els seus costums, la seva llengua i les seves creences; unes persones, uns pobles, compromesos amb una difícil lluita per fer admetre el seu dret a l’existència.

Al debat sobre què és ser francès no hi ha aparegut pràcticament en cap moment què és ser bretó, cors, basc, català, alsacià, etc. Són unes realitats que a França s’anomenen regionals o locals, que és com si no existissin. És clar que al debat tampoc s’ha fet gaire esment a què és ser europeu. La visió predominant i hegemònica és la d’una França nacional i universal, sense espai per a altres realitats.

La autora va viure a casa seva la identitat bretona i a la escola la van impregnar de la pàtria francesa “universal”, garantia de la igualtat de tots els ciutadans, que rebutja la diferència. Ozouf es pregunta pels drets i deures de les minories i per la identitat de l’home modern, que té múltiples pertinences. Entrevistada al diari romà ‘La Repubblica’, la historiadora diu que “França ha privilegiat un model republicà unitari, amb vocació d’eliminar tots els particularismes. No ha expressat cap mena de confiança en el moviment de les cultures regionals i ha intentat imposar l’universalisme de l’Estat a la societat. Però hi han altres models possibles sense que el vincle nacional sigui discutit. El patriotisme no és menys fort als Estats Units, que afavoreixen la pertinença comunitària”.

De les cultures dites regionals, la reflexió de l’autora va al tema de la immigració i, dins d’aquesta, a les reivindicacions d’alguns grups de musulmans. Les particularitats de l’Islam comporten el risc, afirma Ozouf, de crear comunitats tancades en si mateixes, estrangeres amb les que les envolten. “Tot el problema –diu- és saber si l’Islam serà capaç en un futur pròxim d’assolir una transacció a la societat democràtica, de separar l’opinió religiosa de l’opinió política, l’esfera espiritual de la temporal, com ha fet el cristianisme”. Si la resposta és negativa, tindrem una guerra de civilitzacions, però si la resposta és positiva haurem de tenir en compte les reivindicacions legítimes, per rebutjar les il·legítimes. La llibertat, afirma, no és negociable i son il·legítims “tots els grups o moviments polítics o religiosos que exigeixin als seus adeptes renunciar a les llibertats fonamentals. Són intolerables les cultures que, en nom de una tradició teocràtica o patriarcal, imposen l’esclavatge, l’excisió, la submissió d’un sexe a l’altre”.

Ozouf està convençuda que la mostra per excel·lència de la diversitat és la literatura, ja que aquesta “manté una relació particular amb el pluralisme. Es un remei contra les simplificacions. Mostra les complexitats que distingeixen les nostres existències. Però perquè la literatura pugui seguir exercint aquest paper és necessari creure en el futur d’una activitat solitària i silenciosa com és la lectura, en un món saturat per imatges com l’actual. En aquest punt sóc pessimista”.

França

, 

unitarisme

, 

immigració

, 

pàtria