Antoni Castellà.

Algunes veus et situen com a líder del sector independentista d'UDC que dóna suport a Duran i Lleida. Com s'entén en un moment que sembla que aquest corrent s'enquadraria amb Vila d'Abadal?
Primerament no m'agrada ni el concepte de corrents ni el de sectors, hi ha sensibilitats diferents. Jo sempre he pensat en termes d'assoliment de plena sobirania del país, per tant no és una qüestió relacionada amb cap nou corrent ni res per l'estil. Jo fa molts anys que estic en el comitè de govern que ha presidit en Duran i, a més, el plantejament que feia aquesta candidatura era fet tenint en compte que els òrgans de govern són col·legiats, per tant s'ha intentat aglutinar les diferents sensibilitats socials i nacionals dins el partit. No és una candidatura executiva en que un líder planteja els diferents càrrecs, sinó un equip col·legiat, pel que no em vaig plantejar aquest debat.

Tot i així, què et sembla l'aposta de Vila d'Abadal?
És molt legítima. Ell es va oferir a liderar el partit en un procés obert i democràtic. És un fet normal i que ha estat tradicional en el nostre partit. Si analitzem la lletra petita veurem que Unió Democràtica de Catalunya és un dels partits en els quals és permet més la participació i Vila d'Abadal ha aportat debat en el congrés. El plantejament de la nostra candidatura és de mans esteses  no només cap a ell sinó cap a tot el seu equip en termes de treball dins el partit.
Ja no és una qüestió de plantejament polític sinó de supervivència de país"
Com veus el possible camí cap a la independència?
Aquest és un camí que en qualsevol dels casos ha de poder decidir el poble de Catalunya i així ho defensem des d'Unió amb l'exercici de l'autodeterminació. El procés ha de portar que una majoria molt àmplia del país tingui la voluntat d'anar en aquest sentit i les formacions polítiques -i nacionalistes, com nosaltres- també tenim l'obligació de marcar horitzons. En aquest congrés hem marcat que el mínim comú denominador ha de ser l'assoliment de la sobirania per Catalunya. A partir d'aquí es poden marcar diferents estacions en aquest camí, però l'essencial és que sigui plenament el poble de Catalunya qui pugui decidir el seu propi futur. I això UDC ho defensa des de l'any 31. Moltes vegades es planteja si l'assoliment d'un estat dins l'Unió Europea és una utopia o no. Jo entenc que sí ho és les utopies poden donar la sensació que a mida que avances et queda més lluny, però avances. I l'important és avançar.

Estacions. Quina seria una fita important que ens permetés marcar un pas endavant?
En aquests moments la situació és tan complexe tant a Catalunya com a Europa que fins i tot en broma podríem que el llarg termini són 24 hores. El que sí que tenim com a full de ruta principalíssim és assolir el màxim comú denominador entre totes les forces polítiques per reclamar el pacte fiscal. Aquesta és una condició no suficient però absolutament necessària. Senzillament perquè si no assolim això poc debat podrem fer de futur. Perquè ens hi juguem el país. Per tant una de les necessitats màximes és que hi hagi un mínim entre tot el catalanisme polític, i el mínim és el pacte fiscal. No s'entén que el catalanisme pugui renunciar a gestionar la riquesa del país, que és el que et permet construir-lo. Per tant crec que tots els esforços han d'anar en aquest sentit.
Després del fracàs de les economies planificades i d'un capitalisme sense control defensem l'economia social de mercat allò que ens ha de garantir la societat de benestar"
I s'aconseguirà?
No em plantejo cap altra opció. S'ha d'aconseguir. Perquè és just, n'estem convençuts, però ja no és una qüestió de plantejament polític sinó de supervivència de país. Catalunya està en un moment econòmic molt difícil però el país segueix generant recursos. No és que no tinguem recursos, se'n generen prou perquè el país sigui viable, el que passa és que gran part no reverteixen en nosaltres. I això ha d'estar a l'agenda sí o sí. Per això és transcendent posar-ho en l'agenda de tots els partits i en termes de crida al poble de Catalunya. Això ha de passar. Com a catalans no ens podem permetre allò de "i si no passa?", ha de passar.

Ets partidari d'una confederació, que a diferència de la federació, abans cal ser lliures... Amplia'ns la teva perspectiva.
Sóc partidari d'un model confederal europeu. A més avui té més sentit que mai, ja que no té sentit tenir moneda única sense un govern global. Per tant voldria dir que qui tingués la unitat més d'estat fos la UE i que les diferents unitats cedeixin sobirania a la global. M'agradaria com a horitzó que Catalunya tingués un estat com qualsevol altre país d'Europa. Per tant  lògicament primer s'ha de tenir plena sobirania. En la ponència del congrés es planteja en aquests termes. En qualsevol model futur és essencial la sobirania exercint el dret a l'autodeterminació, que no ens l'ha de donar ningú sinó que el tenim com a nació. I particularment m'agradaria poder-lo exercir en termes de formar part d'una confederació d'estats europeus.

Quin paper hi juga Unió en tot aquest camí?
Exerceix un paper central en termes de, d'una banda, aconseguir el màxim suport nacional ampliant al màxim la base nacional del país. A partir d'aquí ser capaços de fer un plantejament en termes d'assolir màxima sobirania. En els estadis del procés hi ha una responsabilitat important d'Unió en termes d'aconseguir el pacte fiscal i de plantejar-ho a nivell d'estat. I en aquests moments fer entendre i defensar en últim extrem que és una qüestió necessària pel desenvolupament del país. Un altre paper important és el model de país i societat que defensem. Sobretot en una situació de crisi econòmica hem fet molt èmfasi en que creiem profundament que després del fracàs de les economies planificades i d'un capitalisme sense control defensem l'economia social de mercat com a aquella que ens ha de garantir la societat de benestar. Aquest és l'equilibri de persona en la comunitat i la defensa de la justícia social com un dels pilar de la societat.
La generació del futur és la de la sobirania"
Com a militant des de les joventuts, com creus que ha canviat el partit?
En els últims 20 anys ha estat un partit que el seu plantejament ideològic l'ha adaptat a cada moment però que té una essència de valors vestida en la defensa nacional i el model de societat que es manté des de l'any 31. Ha crescut i té una dimensió gran consolidada. Ha estat permeable al seu entorn i la societat catalana. En aquests 20 anys ha tingut un paper essencial tant en la política catalana com d'estat, amb els seus errors i encerts, té una rellevància transcendent molt més important que en els inicis d'aquest període.

Creus que aquesta perspectiva de país es percep així de cara enfora?
Jo penso que en la societat mediàtica o de la informació allò que no es pot definir en tres paraules esdevé molt complex. Per tant es pot caure ràpid en tòpics, el que seria un error. Si alguna cosa defineix Unió és que s'explica i es defineix en molt més que tres paraules, el que ho fa complex. Ha estat històricament una formació incompresa però amb valors molt sòlids. En la República teníem un líder important com Carrasco i Formiguera a qui la Generalitat va recomanar que abandonés el país per les seves conviccions social-cristianes i a qui van afusellar les tropes franquistes per la seva posició de defensa nacional. És una marca de la casa mantenir els valors més enllà del que pugui ser més atractiu mediàticament.

Quins nous aires porten a CiU la generació dels Castellà i els Rull?
Cada generació té el seu paper. Hi ha un àmbit important en el que coincidim, i en que hem fet molts esforços, que és que intentant fer un procés de reformisme de l'Espanya entesa com fins ara s'ha topat sistemàticament amb una paret que a més ens dóna l'esquena. Jo crec que la generació del futur és la de la sobirania. Serà la del camí propi, amb tota la legitimitat d'haver-ho intentat tot per construir un estat plurinacional on ens poguéssim sentir còmodes. Espanya ho ha negat políticament i com a estat, però hi ha un abans i un després de la resposta del Tribunal Constitucional, perquè és estructural de l'estat. La conjuntura ens ha de portar a negociar el que faci falta però l'horitzó és Europa, ja no ho és l'estat espanyol.
Només que fos la meitat no només hi hagués hagut ni una sola reducció de pressupost"
Tenint en compte els resultats a França, les perspectives a Alemanya... us fa por perdre les pròximes eleccions?
No. Seria un error i una irresponsabilitat prendre decisions no en funció del que creguis que és millor pel país sinó en funció de les enquestes o la demoscòpia. Estem en un procés històric en que s'assumeix la responsabilitat de tirar endavant el país, amb una herència de deute i dèficit fora de lloc absolutament i hem d'intentar equilibrar això, l'única manera de tirar endavant el país. Fins l'últim moment intentarem fer el que és correcte i si això no ho avalen els ciutadans marxarem a casa amb el convenciment que hem fet el millor pel país.

Sense Espanya també es retallaria?
Aquest és el debat del dèficit fiscal. Senzillament és necessària la política d'austeritat perquè hem gastat més del que tenim. Però tenim el que ens donen. El país no és pobre, genera recursos. El dèficit fiscal, segons els càlculs, poden ser 14.000 o 16.000 milions... però en qualsevol dels casos només que fos la meitat no només hi hagués hagut ni una sola reducció de pressupost sinó que haguéssim pogut equilibrar el dèficit, començar a retornar el deute i de fer polítiques expansives en termes de recuperació econòmica. També ja hi ha una generació que es deixa a preguntar sobre Catalunya i es qüestiona quina avantatge té tenir uns socis que no ens aporten cap eina en positiu. Lògicament, doncs, si fóssim capaços de tenir la gestió dels propis recursos -aportant solidaritat a l'estat o a l'UE- estaríem en una situació en que tindríem més eines per sortir ràpidament de la situació actual.

Molts dels joves formats estan abandonant el país. Com afrontem el futur en aquest aspecte?
És un dels reptes més importants que tenim. Que gent jove marxi no és dolent en si mateix, el que seria un drama és que Catalunya no tingui les condicions perquè puguin retornar. La mobilitat és bona, però vol dir això, moure's. Jo sóc dels convençuts que malgrat la conjuntura d'austeritat i control de la economia, Catalunya serà si és una economia basada en el coneixement. Tenim les bases per fer-ho i això és molt complexe. No tots els països ho tenen. Tenim un nivell educatiu i de producció científica de molta qualitat. Ara el repte és que tot plegat reverteixi en el teixit econòmic. No recuperarem alguns sectors però hem de ser capaços de crear nous sectors, i tenim un potencial molt fort. En termes d'excel·lència científica, per exemple, no tenim fuga de talent, més o menys el 50% de la ciència és d'aquí i la resta són de fora o catalans que retornen, això ho hem de fer en termes de país, potenciant la innovació i reforçant els sectors emergents, per tal que dinamitzin la creació d'ocupació. La generació jove també té un repte important en termes d'emprenedoria però cal posar les condicions perquè ho puguin fer. Tot i això estem duent a termes una sèrie de mesures concretes, com les que reforcen vincles entre empresa i estudiants per tal de potenciar un futur millor tant per una banda com per l'altra.