Miquel Àngel Essomba

Si la batalla legal contra la immersió no afluixa què creus que ha de fer la societat civil? I els estaments polítics?
La batalla legal afluixarà, perquè no existeix una altra sortida possible. Si no, podem portar al país a una situació de forta inestabilitat que no beneficia ningú. De fet, ja existeixen signes evidents en aquest sentit: la moratòria del TSJC concedida al Govern per aplicar la sentència del TS, o la rebaixa de to del PP, tant a Madrid com a Barcelona, en són bons exemples. No obstant això, vénen temps difícils, marcats pel calendari electoral de novembre. Caldrà estar molt atents al desenvolupament dels esdeveniments.

El català és un element de cohesió social. Et fa por que s'acabi convertint en tot el contrari?
El català és la llengua pròpia de Catalunya. A més, les lleis catalanes la situen com a llengua comuna. No som un país bilingüe sinó plurilingüe, i ens cal una parla comuna que ens permeti a tots de comunicar-nos en l'espai públic. La dicotomia tradicional català-castellà ha quedat superada per la nova immigració, i és obvi que el català ha de ser la llengua de cohesió. Si no l'és, gairebé la meitat de la població veuria vulnerat el seu dret a viure amb plena normalitat en la seva llengua al seu país, cosa que no passaria a la inversa perquè el castellà és present arreu.

Les contradiccions ideològiques dels defensors del castellà a l'escola són tan grans, i els seus fonaments jurídics tan febles, que s'imposarà el seny"

Què creus que cal millorar per tal que la immigració assumeixi amb total normalitat que la immersió és el millor sistema?
Poca cosa. La meva experiència em diu que és habitual que els estrangers que viuen a Catalunya, especialment aquells que hi han arribat de petits i creixen anant a una escola on es troben amb la immersió, entenen perfectament que la llengua pròpia del país és el català, i l'aprenen amb gust perquè veuen que els obre portes, que se senten més integrats, que és al capdavall l'objectiu del seu projecte migratori. Sobta veure que algú d'origen castellà vulgui negar que l'escola del teu país sigui en la llengua pròpia, i que un paquistanès o un senegalès, fins i tot un argentí, vegin el català en positiu. Sobta, però esperona.

Fa falta més pedagogia des de les institucions o, al contrari, cal que aquestes calmin els ànims?
El missatge institucional, així com també el de la societat civil, ha de ser de calma i bons aliments. Bàsicament perquè no hi ha motius per a posar-se nerviosos. Les contradiccions ideològiques per part dels defensors del castellà com vehicular a l'escola són tan grans, i els seus fonaments jurídics tan febles, que en algun moment o altre s'imposarà el seny. Excitar els ànims ens fa perdre energies que convé destinar precisament a treballar en positiu per millorar el model d'escola catalana més encara, i el clam popular de suport a aquest model és unànim. Ens hem de posar nerviosos quan estem guanyant dotze a zero un partit de futbol i entrem en l'últim minut de joc?

Què en penses dels què qüestionen la importància de la 'batalla per llengua' en temps de crisi?
La denominada "batalla per la llengua" és un símptoma més de la crisi profunda que estem vivint a tots nivells, de la descomposició moral i política del nostre país, en el qual s'instal·la el "tot s'hi val", i no, tot no s'hi val. Jo sóc dels que defenso que la crisi econòmica la superarem quan vencem primer la crisi moral i de valors relatius als drets humans. El dret a la llengua és un dret cultural. Si els experts acadèmics ens diuen que la preservació d'aquest dret per tothom, en un país amb una llengua pròpia que ha estat negada durant dècades, una altra de poderosa, i moltes altres llengües minoritàries, es fa amb un mètode que es diu "immersió lingüística", ningú hauria de tenir res a dir. I menys un jutge.

La crisi econòmica la superarem quan vencem primer la crisi moral i de valors relatius als drets humans"

Com podem gestionar el cas de les tres famílies concretes que han portat la llengua als tribunals?
Com s'ha fet des de fa més de vint anys: facilitant mesures extraordinàries que el Departament d'Ensenyament ja preveu en el seu funcionament ordinari, i proporcionar a aquests alumnes un ensenyament en el qual el castellà també sigui llengua vehicular. Crea un sentiment de molta tristesa veure que hi ha famílies que no volen el millor per als seus fills, fent-los excloure de les aules on hi va tothom, i que prioritzen els drets dels adults per damunt dels drets dels infants, però ara com ara la llei ho té previst així, i cal complir-ho. De la mateixa manera que cal complir també, perquè la llei ho diu, que el català sigui l'única llengua vehicular de l'ensenyament i l'aprenentatge en el conjunt del sistema a Catalunya.

Canviant d'àmbit, quina és la vostra prioritat des d'Unescocat?
Fer una aportació significativa al projecte col·lectiu en uns moments de tanta incertesa i dificultats generalitzades. D'una banda, internacionalitzant la veu del país, fent-la sentir en els organismes internacionals allí on convingui, per enfortir la nostra projecció externa. D'altra banda, contribuint amb els nostres recursos a resoldre les conseqüències de la crisi econòmica i moral global que afecten a Catalunya: promovent grups de diàleg en el territori, oferint cursos de formació per joves aturats, impulsant debats i reflexions per cercar solucions conjuntes, entre d'altres.

La independència és l'única via?
Com a director del Centre UNESCO de Catalunya no puc respondre aquesta pregunta per raons institucionals evidents. No obstant això, sí que puc afirmar obertament que la independència és una via política legítima que ha de ser contemplada seriosament, perquè es fonamenta en un dret reconegut pels organismes internacionals com és el de l'autodeterminació. Si la majoria del poble de Catalunya decideix lliurement, i per majoria, que vol que aquest país disposi d'un Estat propi, aquesta voluntat hauria de ser respectada, i tothom hauria de veure's compromès a defensar-ho sense ambigüitats.