La setmana passada Òmnium Cultural ja va començar a escalfar motors amb l’organització de diferents activitats populars i participatives arreu del país. La gastronomia, la música de Carles Santos i les lletres al carrer són els eixos centrals d’aquesta edició. Aquest any l’acte tindrà lloc a la ciutat de Barcelona, amb una clara voluntat de reivindicar el paper de capitalitat de la ciutat, objectiu tan important com necessari. Més enllà de l’indubtable valor literari de la vetllada, cal destacar la gran importància que té per la nostra cultura comptar amb uns premis que ja tenen 58 anys d’història, i que constitueixen un element de continuïtat que no deixen d’aportar una dosi de sentit d’estat que tanta falta ens fa.
Al marge d’aquesta celebració, aquestes dates són oportunes per trobar un moment per recordar el debat que s’ha anat generant els darrers mesos sobre els replantejaments que calen per a la nostra cultura i país. L’any passat Patrícia Gabancho va publicar “El preu de ser catalans”, un assaig que va generar un debat interessant. Ara fa un mes es va publicar “Malestar en la cultura catalana”, de Joan-Anton Fernàndez. Es tracta d’un assaig que fa una reflexió en profunditat sobre el que ha passat en la cultura catalana els últims trenta anys. El llibre també afronta sense complexes preguntes de gran transcendència com ara “Quins efectes té la subordinació política en el camp cultural?” i si és factible “imaginar un futur d’emancipació i un projecte de vida en comú?”. Aquesta és una obra que, amb d’altres que s’han anat publicant en els darrers temps, ens ha de fer reflexionar i possibilitar que la nostra cultura i la nostra identitat afronti de cara tots els reptes que tenim al davant, que no són pocs.




