Enrique González Macho

Barcelona � Mai cap govern de la Generalitat anterior a la legislatura de Joan Manuel Tresserras com a Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació no havia encarat amb valentia la fi a la marginació històrica de la llengua catalana en l'àmbit del cinema. Ara, encallada en el govern dels millors, la normativa no sembla que hagi de veure la llum, i en cas que ho faci, és probable que el seu grau de descafeïnització vulneri -com avui dia encara passa- els drets lingüístics de tots els ciutadans del país.

En aquest període d'incertesa, doncs, el nou director de l'acadèmia de cinema espanyola -molt lloat, per cert, per la Ministra Sinde- s'estrena declarant que és "inadequat" el procediment d'aplicació de la llei del cinema. Per què? Doncs perquè obliga: "No estic en absolut en contra que s'exhibeixi cinema en català, però considero que el procediment és inadequat perquè marcar una obligatorietat en un sector debilitat no és una bona mesura". I doncs, quina llei no obliga, senyor González? 

No obliguen les normatives que insten a retolar en castellà als comerços de Catalunya? No obliga la Ley de Cine espanyola aprovada el 2007, que està aplicada en un estat teòricament plurilingüe però que, a la pràctica, obliga tots els seus ciutadans a consumir cinema en una mateixa llengua? No s'obliga a Letònia, Lituània, Estònia, Eslovènia, Eslovàquia, el Quebec (Canadà), Suïssa i Finlàndia a través de diverses normatives a exhibir les pel·lícules en les llengües propies dels territoris? Doncs sí, senyor González Macho. Però el director de l'Academia espanyola deu preferir una llei que no obligui, o el que vindria a ser el mateix, una no-llei.

Una no legislació que mantingui l'statu-quo de la llengua pròpia a les sales de Catalunya: que el 96,5 % del cinema a Catalunya s'exhibeixi en castellà, que el fons d'ajudes específiques per al foment de les pel·lícules en llengües oficials diferents del castellà continui infravalorat a Catalunya respecte a la rendibilitat real del cinema, i sobretot, que no es faci empipar més les majors, unes macroempreses que sí contemplen el consum de cinema en castellà a Catalunya però encara es neguen a obrir els ulls a la rendibilitat del mercat audiovisual en català (el català és la 27a llengua amb més pes econòmic a nivell mundial, Catalunya Ràdio i Rac1 lideren audiències al país i TV3 també és líder en l'àmbit televisiu).

S'ha de tenir, doncs, molt poca visió de mercat per criticar una llei, la del cinema català, que ha d'incrementar, a més, el suport econòmic a la indústria cinematogràfica, ha de permetre el disseny d'estratègies per donar suport a les produccions catalanes, i, amb tot, ha de preveure una xarxa pública de sales d'exhibició que garanteixi productes de qualitat més enllà dels estrictament comercials. O això, o mala fe.