Indica publicitat
Dijous, 12 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 8 de gener del 2016 | 12:47
Opinió · Política catalana
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

El futur del Procés Constituent vers la República Catalana (1)

Les eleccions plebiscitàries no tenen segona volta. El moviment per la independència ha tingut la força necessària per guanyar les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre i per aprovar la resolució del 9 de novembre.

En canvi no ha tingut la cohesió política, social i estratègica imprescindible per tirar endavant el duríssim enfrontament amb l'Estat Espanyol que es deriva del plantejament rupturista. Al matí d'aquell dia 72 diputats independentistes van desafiar l'Estat hereu del franquisme. A la tarda van ser incapaços de formar un govern sòlid per portar a terme el titànic repte plantejat. Aquesta esquizofrènia va malmetre la credibilitat internacional del moviment vers la República Catalana, que es va acabar d'enrunar en els dos mesos de negociacions esperpèntiques entre Junts pel Si i la CUP. Un poble indefens com el català, que forma part d'un Estat hostil com el Regne d'Espanya i, com a mínim, la indiferència de les grans potències, no pot engegar un procés unilateral d'independència, mentre depengui de les giragonses d'una formació de retòrica revolucionària, però sense les estructures funcionals per portar a terme una transformació profunda de la realitat.

Al matí d'aquell dia 72 diputats independentistes van desafiar l'Estat hereu del franquisme. A la tarda van ser incapaços de formar un govern sòlid per portar a terme el titànic repte plantejat"

Ara no es possible plantejar les eleccions del març com una segona volta del 27-S. Només cal comparar l'entusiasme que va generar el primer triomf de Syriza a les eleccions gregues de gener de 2015, amb la resignació que va seguir a la victòria d'Alexis Tsipras a les eleccions de vuit mesos més tard. El primer triomf de Syriza va proporcionar una sensació d'eufòria que va fer perdre la noció de la realitat als dirigents grecs, en especial a Gianis Varoufakis, el responsable de la negociació amb la Unió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional. Es va negar a acceptar les condicions per al tercer rescat de Grècia sense preparar a fons l'única estratègia que podia incidir en els poders financers europeus i internacionals: plans seriosos per abandonar l'euro. Els dirigents grecs van creure que la convocatòria del referèndum per ratificar aquesta negativa i el pes moral d'una victòria democràtica, faria canviar la posició europea. Al contrari, les potències europees, en comprovar que no hi havia plans de contingència per retornar al dracma, van endurir les condicions per facilitar els 80.000 milions d'euros que necessitava Grècia. Es va produir el pànic financer, l'evasió de capitals i el "corralito" amb restriccions per retirar euros dels caixers automàtics.

Les eleccions del març no poden ser una segona volta perquè les condicions que van portar a la victòria del 27-S són irrepetibles"

La retòrica anticapitalista i l'estratègia de "farol" de Varoufakis havien fracassat i el poble grec va haver d'acceptar els termes del rescat més rigorosos imposats per la Unió Europea. La Coalició de l'Esquerra Radical (Syriza) es va trencar i es van convocar noves eleccions, en les que l'esquerra de Syriza va esdevenir extraparlamentària. Alexis Tsipras va tornar a guanyar però sense cap mena de força per renegociar les relacions amb la Unió Europea. El poble grec s'ha resignat a una situació econòmica precària per molts anys.

Les eleccions del març no poden ser una segona volta perquè les condicions que van portar a la victòria del 27-S són irrepetibles. No es pot repetir la Via Lliure a la República Catalana que va aplegar més d'un milió de persones a la Meridiana i que va ser el tret de sortida de la campanya electoral.

En aquestes condicions plantejar les eleccions del mes de març com la segona volta del 27-S, repetint la coalició Junts pel Si, seria un error gegantí que ens portaria al fracàs"

Ara al davant no tenim un Govern espanyol amb la prepotència de la majoria absoluta del Partit Popular, que és un dels factors que ha amplificat la indignació del poble català fins a sectors socials dubitatius. Sense la victòria absoluta de Rajoy de 2011 difícilment s'hauria produït la gran manifestació de l'Onze de setembre de 2012. Sense la negativa del Govern del PP al pacte fiscal difícilment Artur Mas hauria convocat eleccions anticipades que van pivotar al voltant de l'exigència d'un referèndum com el d'Escòcia. Va ser l'oposició frontal de tots els partits espanyols al dret a decidit el que va portar a la consulta del 9 de novembre de 2014. Va ser la resposta espanyola a aquesta consulta amb la imputació del President Mas el que va crear l'ambient que va fer possible la victòria del 27 de setembre. Totes aquestes condicions ara no existeixen.

Ara l'Estat espanyol es troba en una situació d'inestabilitat interna, que cal no confondre amb debilitat. El líquid panorama espanyol genera la il·lusió en una part de la societat catalana de què és possible un canvi polític al Regne d'Espanya que minori les desigualtats socials i que mostri menys hostilitat envers Catalunya. Aquest canvi de perspectiva explica que "En Comú Podem" hagi obtingut més vots a les eleccions espanyoles que les dues formacions independentistes.

En aquestes condicions plantejar les eleccions del mes de març com la segona volta del 27-S, repetint la coalició Junts pel Si, seria un error gegantí que ens portaria al fracàs. De manera inevitable els comicis es convertirien en un plebiscit sobre la investidura d'Artur Mas. De manera inevitable girarien al voltant del que ha passat en aquests darrers mesos. A la campanya electoral espanyola ja va ser impossible, tant per ERC com per Llibertat i Democràcia, evitar aquest marc mental. De manera inevitable les picabaralles entre Junts pel Si i la CUP encallarien la campanya del moviment independentista. Aquest és el pitjor l'escenari per l'avenç vers la República Catalana, perquè ens obligarien mirar al doble passat. Al més recent de les negociacions, sobre si Mas s'hauria d'haver enretirat; i al més llunyà sobre les retallades, sobre el passat autonomista de CiU, sobre les pràctiques de l'entorn de Jordi Pujol, etc. En canvi "En Comú Podem" acapararia les denúncies del malestar social i les retallades, tot i no tenir propostes per alterar la marxa d'una Generalitat intervinguda financerament. Si Ada Colau no ha modificat en cap aspecte de fons les polítiques municipals de Barcelona que tenia una situació financera sanejada, és fàcil d'imaginar la seva incapacitat en una Generalitat que té problemes per pagar les nòmines i els proveïdors a final de mes.

La marxa vers la independència només avança quan aborda els problemes reals de les persones i es projecta vers el futur de Catalunya. El moviment independentista ha fet un salt espectacular en el darrer lustre i l'ha de consolidar a les eleccions del mes de març. Però ha de tenir molt bons reflexos i canviar ràpidament el marc conceptual i estratègic que ha de presentar als electors a la primavera. Per un costat ha de tornar a la situació d'emergència social, en especial el futur del 50% dels joves que no troben feina; cal ressaltar que s'han agreujat els antagonismes estructurals, econòmics i socials, entre la Catalunya industrial i productiva de petites i mitjanes empreses i l'Espanya dels grans monopolis financers, petroliers i elèctrics i de la burocràcia i els serveis. Per l'altra cantó ha d'introduir algunes correccions en la via rupturista. De l'estratègia de la desconnexió basada en lleis com la transitorietat jurídica i altres lleis caldrà passar a l'estratègia de la desobediència civil institucional. Hem de fer aquestes lleis perquè són l'única via que ens deixa l'Estat espanyol. Però hem de saber que comportaran l'empresonament dels representants democràtics del poble català. La via de la desobediència civil és la que va emprendre Mahatma Gandi amb la marxa de la sal, l'any 1930, que va comportar el seu empresonament i el de 80.000 compatriotes. També des de la presó Nelson Mandela va guanyar al formidable règim de l'apartheid de Sudàfrica. Aquest és el nou marc mental que cal introduir a les eleccions del mes de març. Un marc mental que prepari el nostre poble per a una lluita llarga i dura contra enemics poderosos. Però amb la victòria, la República Catalana, com a resultat final inevitable.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Josep Pinyol i Balasch
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari
Opinió · Política catalana
Jo acuso Sr. Eugeni Gay
Opinió · Política catalana
Preparem la resistència gandhiana
Opinió · Política catalana
Constituents? Referèndum? Desobediència institucional !!!
Opinió · Política catalana
Proclamació d'Independència, Referèndum i Moció de confiança
Opinió · Política catalana
Proclamació d'Independència, Referèndum i Mandat democràtic
Opinió · Política catalana
Junts pel Sí: acomplir el mandat democràtic
Opinió · Política catalana
La trampa del referèndum
Indica publicitat