Indica publicitat
Dissabte, 25 de març del 2017
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 17 de gener del 2017 | 12:47
Opinió · Política catalana
Miquel Strubell
Sociolingüista

Els representants de la CUP

La CUP va decidir aspirar a entrar en la política parlamentària en una cruïlla crucial de la història del nostre poble: abans de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012. Ho va fer, per raons que segurament ha explicat públicament, i no qüestiono pas la legitimitat d'aquella decisió. I ho va fer amb èxit.

Amb aquella decisió, i un cop amb representants al Parlament de Catalunya -3 el 2012 i 10 (segurament fruit de la bona feina i imatge dels tres primers) el 2015- va voler mantenir la llarga tradició de democràcia interna: que les decisions no les prenguessin els representants del partit (o a la coalició) sinó els mateixos militants. En tot el que afecta els processos interns del partit (o a la coalició), no hi tinc res a dir. I sobretot, que els programes electorals, que les llistes de candidats, fossin decidits per assemblees dels militants -i no per cúpules dirigents, amb processos poc transparents- em sembla del tot lògic, lloable i fins i tot exemplar.  

No és l'entorn mediàtic, l'opinió pública o els adversaris qui fa el "prèssing" del qual alguns membres de la CUP es queixen, ara en aquesta moment històric. És la realitat del moment. És l'oportunitat potser irrepetible de recuperar allò que el nostre poble va perdre fa segles"

Ara bé, en unes eleccions parlamentàries, externes, els militants d'un partit no decideixen quants representants tindran. Això ho decideix un altre col·lectiu que s'ensumo que s'està oblidant. Els votants. Els representants (parlamentaris) d'un partit no han estat elegits pels militants d'aquell partit, ni tan sols per l'aparell del partit. Han estat elegits pels votants, el col·lectiu d'electors que ha triat aquests i no han triat uns altres. Un col·lectiu, no cal dir-ho, moltes vegades, moltes, més gran que la militància.

Si els representació ha resultat ser poca, els militants hauran de reflexionar sobre allò que poden esmenar, de cara a les següents eleccions, pel que fa al programa i la llista de candidats. I potser, també, pel que fa a la imatge que el partit dóna a la societat, sobre l'impacte que hi està tenint.

Però mentrestant, la feina l'han de fer els representants elegits per a la legislatura en aquell Parlament: els diputats. Tots els grups parlamentaris es deuen als votants, no pas als militants dels respectius  partits. Si s'enfaden amb els diputats, els militants no tenen cap dret a treure'ls perquè, insisteixo, no els han votat.

Així doncs, com que un grup parlamentari es deu als electors que l'han votat, ha de ser fidel al seu programa electoral, que és el contracte, el compromís, que els lliga.

Qualsevol altra cosa -i sobretot, la interferència en la presa de decisions dels diputats-, encara que sembli paradoxal, és una trava a la dinàmica parlamentària. I si el primer títol del programa electoral -el primer- és "Un programa per la plena sobirania", si la primer objectiu sota el lema "Governem-nos" -el primer- és "Sobirania política, econòmica, energètica, alimentària, en salut i en educació", aleshores la tasca del grup parlamentari és d'aconseguir-lo. Encara que sigui empassen gripaus. Encara que sigui tapant-se el nas amb pinces. Perquè la política és això: fer possible allò que és necessari, per sobre de amors i odis, per sobre de l'opinió que et mereixin els altres aliats que resultin indispensables per aconseguir l'objectiu. I com més petit és el grup parlamentari, més gripaus s'ha d'empassar si vol aconseguir l'objectiu.

No entendre això, donar a la militància (fins i tot amb empats, surrealistes... perquè en la meva opinió no s'hauria hagut de votar) un protagonisme dins la dinàmica parlamentària i fer que s'apoderi, per tant, del control dels diputats per la via d'oblidar els votants que han fet que hi siguin i el compromís adquirit a través del programa electoral, ha tingut un cost molt gran fins ara. Primer, mesos perduts per la tossuderia de dilucidar una qüestió que no consta enlloc al programa (ni la paraula "President" ni la paraula "Mas"). Després, mesos perduts per una segona important qüestió no inclosa com a condició en el programa electoral (la no admissió a tràmit dels pressupostos de la Generalitat).

Ara,doncs, la CUP té damunt de la taula una segona oportunitat d'aconseguir que tirin endavant els pressupostos. La primera la va llançar per la borda, evitant que es poguessin debatre, i posant gairebé tot el món independentista en contra. Aquella decisió ha retardat -fins ara- en més de mig any la dotació de noves estructures de l'administració, i millores en les polítiques socials que el país reclama -i ells també-.



Confio que l'entorn CUP visualitza clarament quins són els sectors dependendistes, -ara desconcertats, desesperats- a qui un nou bloqueig, i la provocació d'unes eleccions -altre cop autonòmiques- donaria una alegria enorme. Alguns sectors pagarien el que fos perquè els diputats de la CUP traïssin els seus votants, que tenen present (com tothom que el llegeixi) que el 90% del programa electoral és notòriament inexecutable si no s'aconsegueix abans la "plena sobirania".


I una darrera reflexió. No és l'entorn mediàtic, l'opinió pública o els adversaris qui fa el "prèssing" del qual alguns membres de la CUP es queixen, ara en aquesta moment històric. És la realitat del moment. És l'oportunitat potser irrepetible de recuperar allò que el nostre poble va perdre fa segles. És el "som-hi plegats" que fa aconseguir fites... perquè no sabíem que eren impossibles.

Miquel Strubell i Trueta

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Miquel Strubell
Miquel Strubell
Sociolingüista
Opinió · Política catalana
Quan i com farem futur?
Opinió · Política catalana
Ja he dit que això és una guerra!
Opinió · Política catalana
Congrés internacional: "Avenços recents en soscavar el procés d'independència de Catalunya"
Opinió · Llengua
Un privilegi?
Opinió · Política
Transitorietat
Opinió · Política catalana
El referèndum: alguns missatges clau que han d'arribar a TOTHOM
Opinió · Política catalana
Estic independentista
Notícies relacionades
Opinió · Seguretat
Una política de defensa?
Opinió · Política catalana
Ara l'Estat no té un "Tarradellas"
Opinió · Política catalana
Orgull i satisfacció
Opinió · Política catalana
Jo acuso Sr. Eugeni Gay
Opinió · Política catalana
Més que el COM, el PER QUÈ.
Opinió · Política catalana
Els deures del PDeCAT
Opinió · Política
Han signat la seva inhabilitació
Opinió · Política catalana
De què va Artur Mas?
Opinió · Política catalana
Dos judicis... o un?
Opinió · Política catalana
Les maniobres per desviar l'atenció pública
Indica publicitat
Av. Gaudí, 13 1r 2a
08025 Barcelona
(+34) 93 454 97 02
(+34) 93 454 97 03
redaccio@tribuna.cat