Indica publicitat
Dimecres, 28 de setembre del 2016
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 7 de juliol del 2016 | 12:07
Opinió · Política catalana
Xavier Godàs
Sociòleg i alcalde de Vilassar de Dalt

Espanya i dues esquerres catalanes

La singularitat cultural d'Espanya és la seva capacitat per conduir-se plàcidament cap a la seva pròpia ruptura. Els resultats electorals del 26J confirmen l'hegemonia d'un tarannà polític que blinda una idea d'Espanya inflexible,

profundament immobilista, i clarament desacomplexada de les vergonyes democràtiques de l'Estat. Tant és si se succeeixen els casos de corrupció com si els aparells de l'Estat s'empren per perseguir polítics 'díscols' i forces polítiques democràtiques. Espanya per damunt de tot i abans que res. Aquesta posició és tan popular entre la ciutadania espanyola, que estic convençut que arribarà un moment que la independència catalana serà percebuda com el mal menor per evitar la reforma d'Espanya en un sentit democràtic i plurinacional.

Els resultats del 26J tornen a posar-nos davant els nassos que assolir la independència és una necessitat popular en termes de progrés i, en conseqüència, una prioritat col·lectiva democràtica. De nosaltres depèn que hi hagi República. Seguim el full de ruta?"

El sentit comú de molts catalans fa temps que ha detectat la incapacitat d'Espanya per a la reforma. La massiva manifestació "en defensa de l'Estatut" de juliol del 2010 derivà en una mobilització independentista de masses. Bé que ho deu recordar, el pobre president Montilla. Les institucions desbordades pel sentit comú. La darrera oportunitat catalana per creure en la possibilitat de ser espanyols, fou l'Estatut fallit del President Maragall. Des de llavors, la pauta social ha estat l'increment de la desconnexió popular catalana vers el marc espanyol.

Els dubtes, com sempre, vénen de Catalunya, no d'Espanya. I són dubtes d'esquerres. Fora del PSC, que el en queda és el PSOE, aquí tenim una part de les esquerres del país distretes amb disquisicions sobre el bé i el mal de la hipotètica independència.  Parlem d'ECP i la de, com a mínim, un sector de les organitzacions integrades dins les CUP.

A ECP s'insisteix en dependre d'una força estatal per confraternitzar amb el conjunt d'Espanya. Per a aquesta esquerra la qüestió nacional és un tema massa primari, galdós d'encarar per abstracte i identitari. No es tracta de posicionar-se clarament contra la independència, no; la qüestió és apel·lar a majories molt qualificades per a legitimar-la. El problema d'ECP és que no acaba de desempallegar-se del relat que diu que les aspiracions catalanes són una mena de conspiració de les elits pàtries, quan de fet és una tendència popular majúscula. El problema és que cal decidir sobre nosaltres, sense el suport del manual de les autodeterminacions llunyanes. La fórmula d'ECP per encabir el debat nacional, doncs, rau en situar-lo en el context polític espanyol. És a dir, que hi hauria independència si a Espanya ens ho permeten gràcies a una suposada sintonia política entre governs i sempre d'acord amb la llei. Però aquesta possibilitat implicaria que d'aquesta Espanya disposada a la reforma ja no ens caldria independitzar-nos. Per què fer-ho, si una Espanya permissiva amb la independència seria una Espanya interessada en oferir incentius als catalans per tal d'optar a quedar-nos-hi? Però la realitat política espanyola és obstinada, i pretendre que canviï cap a un escenari de permissivitat, una impossibilitat manifesta.

Les CUP, per la seva banda, hauran de gestionar el fet de contenir en el seu sí grups i organitzacions obstinades a anar contracorrent des de postures revolucionàries de substrat més estètic que ètic i pràctic. Grups que segueixen amb gran devoció ideologies que no tenen cap correspondència amb la realitat social i de classe catalana contemporània, però que condicionen la flexibilitat política del conjunt de les CUP. Aspecte que no els immuta el més mínim. És més, conforma part de la seva identitat. Anar contracorrent per sistema i ser la minoria de les minories els és reconfortant; els permet confirmar la seva excel·lència per damunt del comú que no en tenim ni idea de tot plegat ni de com funciona la llei universal de les revolucions. El tema seria de per riure si no fos que els herois del minut històric, com diria l'amic Lenin, malauradament tenen per efecte frenar l'acumulació de forces populars i polítiques cap a la independència. Val a dir que aquesta cosa de l'acumulació de forces era una cosa molt dels comunistes de l'època pretèrita dels ideals de progrés, d'aquells comunistes que arriscaven compromisos conjunturals per fer avançar els blocs socials. És clar que a ulls del revolucionaris 'vintage' d'avui, aquesta gent eren reformistes de pa sucat amb oli.

Des de 2010 en aquest país vivim un període clau. Els resultats del 26J tornen a posar-nos davant els nassos que assolir la independència és una necessitat popular en termes de progrés i, en conseqüència, una prioritat col·lectiva democràtica. De nosaltres depèn que hi hagi República. Seguim el full de ruta?



Xavier Godàs

Sociòleg i alcalde de Vilassar de Dalt

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Xavier Godàs
Xavier Godàs
Sociòleg i alcalde de Vilassar de Dalt
Indica publicitat
Av. Gaudí, 13 1r 2a
08025 Barcelona
(+34) 93 454 97 02
(+34) 93 454 97 03
redaccio@tribuna.cat