Indica publicitat
Dimarts, 30 d'agost del 2016
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 7 de gener del 2016 | 12:18
Opinió · Política catalana
Miquel Strubell
Sociolingüista

L'esperit de la Via Catalana, o Els dos eixos de la política d'un poble dependent

Des que la primera consulta sobre la independència es va organitzar (per gent de quin partit?) el 2009, és meridianament clar que només el canvi, temporal, de prioritats en 

els eixos polítics pot servir per aconseguir l'alliberament nacional, la independència del poble català. En efecte, cada elector se situa triant el partit o coalició que en la seva opinió reflecteix o representa més bé el que pensa, o creu que necessita el país.

Sergi Castanyé en un dels seus excel·lents gràfics ens ofereix el posicionament dels partidaris dels diferents partits en aquest tauler d'escans dels catalans. Les dues dimensions són la nacional i la social. Una persona pot definir-se, per exemple, com de centre-esquerra igual que una segona, i en canvi aquesta coincidència pot no ser-hi, per a les mateixes dues persones, pel que fa a l'eix nacional, si un és unionista i l'altra és independentista.

I ara resulta que em vaig equivocar. I que tinc amics de la CUP anímicament desfets, no només per la decisió de diumenge, sinó pel que suposa de encegat desaprofitament d'una oportunitat històrica"

És així com podem imaginar que dues altres persones poden tenir posicions radicalment oposades sobre, jo que sé, l'ocupació il·legal d'un edifici públic buit, i en canvi agafar-se de la mà ben fraternalment a la via catalana.

Durant dècades la política catalana ha estat dominada per l'eix que predomina a les estats democràtics: el social. I si hi havia partits clarament posicionats en l'eix nacional, només esporàdicament els vam veure col·laborant, abans de 2012.

Rectificar és de savis. Si comparteix el que acabo d'escriure, hagi votat el que hagi votat, cap dels que van dir sí en el plebiscit del 27S no us retreurà una rectificació a darrera hora"

La revolució ha començat quan des de la societat civil s'ha fet entendre que per aconseguir la independència calia que els que la volíem ens agaféssim de la mà (tapant el nas amb una pinsa, si calia, uns i altres) i que tinguéssim davant nostre opcions polítiques que posessin l'assoliment de la independència com a primer punt del seu programa electoral. Per damunt de tot, i sense giragonses (com les de l'històrica consulta interna d'Unió!).

I jo, com tants d'altres, vaig dir a gent que no volia votar una opció encapçalada per un president esquitxat i forçat a fer polítiques desagradables, que votessin la CUP. I ho deia tapant-me el nas, ho confesso, perquè no la votaré mai a la Catalunya independent. I en canvi, confiat per la molta gent de la CUP, o propera a ella, que he conegut a l'Assemblea Nacional Catalana i abans, que aparcarien les seves abismals diferències en l'eix social perquè la seva primera prioritat, ara, era i és la independència. Tots ells saben perfectament que només amb un Estat sobirà podem pretendre construir una Catalunya socialment més avançada i que pugui oferir un futur digne als (pocs) catalans que puguin pensar en els seus fills.

I ara resulta que em vaig equivocar. I que tinc amics de la CUP anímicament desfets, no només per la decisió de diumenge, sinó pel que suposa de encegat desaprofitament d'una oportunitat històrica, una decisió presa amb un colossal menyspreu pels votants que els ha donat l'oportunitat també històrica de poder influir en el programa del que havia de ser el pròxim govern, potser amb algun conseller / ministre de la CUP i tot. Aquests votants -més ben dit, tots els que conec- volien que la CUP accelerés la consecució de la independència, no pas que pretengués, des d'una posició minoritària, imposar condicions desproporcionades inassumibles per una simple (?) qüestió de dignitat política de la coalició llargament guanyadora.

Sembla estrany que un partit que no podia ser coherent (posar la independència per davant de tot vol dir estar disposat a empassar-se gripaus durant 18 mesos; demanar el cap d'algú de Junts pel Sí, quan no constava en el seu programa, vol dir impossibilitar la investidura) no vegi, des d'un punt de vista estratègic, on i de qui ha guanyat l'augment de vots, i que el març el seu pes parlamentari tornarà a ser mínim. Fora que en un acte d'incoherència estratosfèrica, abandoni la seva lluita per la independència, adopti els paràmetres de la política autonòmica i passi a penjar-se d'una opció que en definitiva depèn de Madrid.

No puc dir que el que em fa més ràbia són les cares de satisfacció de l'Aznar, el Rajoy, el Sànchez, l'Ibex 35, la gran banca espanyola. El que em fa més ràbia són les cares de desolació de milions de persones que creuen en el seu país, el volen lliure i que il.lusionadament i per damunt de qualsevol diferència ideològica, físicament o simbòlicament em van donar la mà, a mi, a mi, l'onze de setembre de 2013.

Rectificar és de savis. Si comparteix el que acabo d'escriure, hagi votat el que hagi votat, cap dels que van dir sí en el plebiscit del 27S no us retreurà una rectificació a darrera hora. Cap no ho considerarà una traïció dels principis, un senyal de feblesa, sinó una recuperació -indispensable per assolir l'objectiu- de l'esperit de la Via Catalana.





Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Miquel Strubell
Miquel Strubell
Sociolingüista
Opinió · Política catalana
Estic independentista
Opinió · Política
Confiança
Opinió · Política catalana
Els altres
Opinió · Internacional
Europa, terra de refugiats
Opinió · Política
Un mausoleu i una daga
Opinió · Llengua
Koiné
Opinió · Política catalana
Mai?
Indica publicitat
Av. Gaudí, 13 1r 2a
08025 Barcelona
(+34) 93 454 97 02
(+34) 93 454 97 03
redaccio@tribuna.cat