Indica publicitat
Dilluns, 23 de setembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 21 de juny del 2016 | 12:36
Opinió · Política
Manuel Pérez Nespereira
Doctor en història

26 J Eleccions, promeses i divorcis

Ahir, 19 de juny de 2016, mentre seguia el debat electoral  emès per TV3  i Catalunya Ràdio, notava que hi havia quelcom relacionat amb el trencament del lligam entre pobles, ciutadans i institucions que planava sobre els assistents sense que ningú l'acabés de  verbalitzar respecte a la relació Catalunya Espanya.

Certament, hi havia referències colpidores, des de la desafecció dels ciutadans a les institucions, en paraules de Meritxell Batet, fins la malfiança cap els poders de l'Estat, en concret la Fiscalia General, en boca de Francesc Homs. Curiosament, en canvi, sobre el gran què de l'increment del moviment sobiranista, es va passar de puntetes. Es va  plantejar el debat entre aquells que volen la independència, els que no la volen de cap manera i en Xavier Domènech, que no està, no contesta i, em sembla, no se l'espera.

Trencada aquesta imprescindible connexió entre Govern i Governats, que diria Durkheim, el fruit està a punt per a ser recollit. Nomes falta decidir quan iniciem la verema"

Que uns demanin la independència ha arribat a ser tan natural que, els que no la volen, defugen la cerca de motivacions al darrera.  Francesc Homs feia esment al referèndum sobre l'Estatut del 2006 i a la decepció posterior que va generar la sentència del Constitucional el 2010. Però les conseqüències immediates, i mediates, no van ser, només, un trencament   de les regles de joc, sinó quelcom de més profund. Arran de la sentència hi ha un divorci de facto que només precisa del marc legal per fer efectiu el repartiment d'actius i passius.

Allò que es va trencar el 2010 era el convenciment intern i socialment estès que, si més no parcialment, les promeses fetes des de la política de l'Estat, tenien un sentit o, si més no, hi havia al darrere una voluntat de donar compliment. Ahir, mentre mirava els ulls de Meritxell Batet o de Xavier Domènech en parlant de les propostes per a l'encaix de Catalunya a Espanya, hi havia el reflex de la certitud que allò que deien no arribava a ningú perquè, en aquest moment, ja ningú no es creu cap promesa de respecte a la nació catalana romanent dins el marc espanyol.

Aquesta afirmació no implica, ni molt menys, que no hi hagi persones que votin a partits no independentistes a Catalunya. I tant. Però la seva motivació ja no és donar resposta a un problema nacional. En uns casos, com el PP o Ciutadans, perquè Catalunya, segons ells , no és pas una Nació. En d'altres, Socialistes i Unidos Podemos (En Comú Podem, al nostre país), perquè saben que les promeses sobre referenda, reformes constitucionals, o facilitar l'encaix català,  serveixen per emplenar el programa amb la seguretat que no passaran el ribot de les seves direccions nacionals (espanyoles, òbviament). I per això, fan promeses sabent que, diguin el que diguin ningú no els creurà. Ni els seus.

Una de les afirmacions  més transcendent de la nit la va fer en Rufian. A Catalunya, qui ha governat Espanya amb majoria absoluta quatre anys, i probablement guanyi en escons aquestes eleccions, és una força residual. I aquesta fet parla, a bastament, del divorci de facto entre dues nacions. Les decisions que sobre Catalunya es prenguin a Madrid, en no tenir a Catalunya un referent polític que les pugui  explicar i defensar davant la població, passen a ser emanacions d'un poder estrany, aliè i hostil. Trencada aquesta imprescindible connexió entre Govern i Governats, que diria Durkheim, el fruit està a punt per a ser recollit. Nomes falta decidir quan iniciem la verema.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Manuel Pérez Nespereira
Manuel Pérez Nespereira
Doctor en història
Opinió · Política
Noves eleccions. Velles disjuntives
Opinió · Política catalana
Menyspreu i repressió
Opinió · Política
Llibertat
Opinió · Política catalana
Lliçons. Macià i Pujol.
Opinió · Política catalana
Democràcia a positivista
Opinió ·
Viatge a la pròpia responsabilitat
Opinió ·
Tornar al pensament (?) únic
Indica publicitat