Al País Basc han començat a aparèixer cartells amb una pregunta: "Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?" ("Zapatero, Sarkozy, on és Jon?"). Fa dies que al País Basc del Nord hi ha inquietud per saber on és l'expresoner i refugiat polític Jon Anza, que està desaparegut des del 18 d'abril, en què va deixar Baiona (País Basc del Nord) per anar a Tolosa del Llenguadoc (Occitània), havent dit a la seva família que anava a veure uns amics.
L'alarma va saltar quan la família va denunciar que Jon no havia acudit pocs dies després a una visita mèdica que tenia programada a Bordeus (Occitània) per controlar una greu malaltia que pateix.
Dimecres passat, el diari "Gara" publicava un comunicat d'ETA que reconeixia Jon Anza com a membre de l'organització, revelava que havia de trobar-se a Tolosa del Llenguadoc amb d'altres membres d'ETA, als quals havia de lliurar diners, i que no va anar a la cita. ETA acusava les policies espanyola i francesa de la desaparició, denunciava la presència massiva de policies espanyols en territori de sobirania francesa i parlava del retorn als anys del GAL. Si aquesta acusació de la direcció d'ETA correspon a la realitat, el retorn a una nova escalada de la violència armada amenaçaria el País Basc, en uns moments en què hi havia indicis de recuperació dels contactes de cara a facilitar, a mitjà termini, un nou procés de pau.
El Tribunal Constitucional espanyol, d'altra banda, ha anul·lat l'acord del Suprem d'il·legalitzar la llista d'Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees del 7 de juny. Almenys dos elements han influït, al meu entendre, en aquesta decisió, a banda el nyap jurídic dels arguments al·legats per l'Advocacia de l'Estat i recollits pel Suprem en una sentència que no va ser aprovada per unanimitat: d'una banda, l'àmplia campanya de solidaritat, encapçalada pel Premi Nobel de la Pau argentí, Adolfo Pérez Esquivel, en favor de la legalització de la llista; de l'altra, la proximitat de la decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans –organisme independent, vinculat al Consell d'Europa; institució que no té res a veure amb la Unió Europea, cal recordar-ho– sobre les demandes de l'esquerra abertzale contra el Regne d'Espanya per la llei de partits i les primeres il·legalitzacions.
El diari imperialista espanyol "El País", que acostuma a marcar l'agenda política del poder, una vegada conegut l'acord del Suprem a favor de la il·legalització, va publicar, el 19 de maig, un editorial i un article del catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, Eduardo Virgala, defensor de la constitucionalitat de la Llei de Partits, contra la il·legalització. Al·legaven, en primer lloc, que la sentència del Tribunal Suprem vulnerava la mateixa llei perquè no hi havia proves sòlides per la il·legalització. I, en segon, i més important des del meu punt de vista, que aquesta facilitaria una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans contra els interessos espanyols, ja que s'espera per molt aviat la decisió d'aquest Tribunal. "Allí –deia Eduardo Virgala al seu article– una sentència condemnatòria per a Espanya seria un autèntic desastre per la nostra democràcia , per la qual cosa tant de bo el Tribunal Constitucional s'arrisqui i empari els recurrents". Més clar, l'aigua.
En tot cas, com deia en un anterior article a Tribuna Catalana, l'avís ja està donat: compte amb la solidaritat amb bascos i basques rebels. El Govern espanyol, tot dient que acata la sentència del Constitucional, ha advertit que seguirà vigilant per aplicar la legalitat antidemocràtica més enllà del País Basc. Veurem què passa ara que l'esquerra abertzale ja ha anunciat que dóna suport a la candidatura. Tot i que és molt difícil per al Govern de la monarquia tirar enrere la decisió del Constitucional abans de les eleccions, res no es pot descartar per després del 7 de juny. El dos partits nacionalistes castellans –Izquierda Castellana i Comuner@s– a partir dels quals s'ha format Iniciativa Internacionalista podrien ser el pròxim objectiu de l'Audiència Nacional espanyola i el Tribunal Suprem. La llei de partits segueix vigent, i aquest ha estat només un episodi en la seva ja llarga història d'exclusions.
Un tercer element ha vingut a incidir aquestes dies en la política basca: la vaga general convocada el 21 de maig pels principals sindicats abertzales, ELA i LAB, i d'altres de sectorials. La crònica que en va escriure el corresponsal de Tribuna Catalana a Bilbao era prou ben informada com per afegir-hi poca cosa més. Només ressaltar que, contra el que pretenia la premsa imperialista espanyola, els sindicats convocants van negar des del primer moment que es tractés d'una convocatòria contra el nou Govern socialista de la comunitat autònoma basca, i van dir que l'haurien fet també si governés el PNB.
A banda del fet que la convocatòria s'estenia també a la comunitat foral de Navarra –on no governen els socialistes sinó la UPN, amb el seu suport–, i sense saber què hauria passat si el lehendakari seguís essent Ibarretxe, el cert és que el principal sindicat convocant –ELA–, tot i tenir els seus orígens en l'entorn polític del PNB, se n'ha anat allunyant progressivament, i s'ha oposat repetides vegades a la seva acció de govern. Fins al punt d'encapçalar la decisió dels sindicats abertzales d'abandonar el Consell Econòmic i Social basc, en l'època del tripartit, a causa, entre d'altres, de la negativa dels representants de la patronal a fer-hi un debat a fons sobre el Tren d'Alta Velocitat, obra emblemàtica d'aquell govern, al qual ELA acusava d'aplicar polítiques neoliberals.
A part de la seva incidència, irregular segons les informacions més fiables, depenent de sectors i comarques, la vaga general haurà servit per consolidar la unitat d'acció entre els sindicats abertzales bascos, en uns moments en què tant ELA com LAB –i un ampli sector de l'esquerra abertzale, encapçalat per Arnaldo Otegi i l'exsecretari general de LAB, Rafa Díez– han definit la configuració d'un ampli front sobiranista com l'eix d'una estratègia de futur.
Tot i les diferències entre els dos sindicats sobre com tirar endavant aquesta estratègia, una acció de l'envergadura d'una vaga general haurà de contribuir a un disseny comú més afinat de condicions, mitjans, ritmes i objectius. I més tenint en compte que, excepte el PNB –que es va oposar a la vaga–, la resta de partits abertzales –EA, Aralar i l'esquerra abertzale il·legalitzada– li van donar suport.
