Indica publicitat
Diumenge, 8 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 14 de juny del 2011 | 16:02
Opinió · Política
Josep Poca
Escriptor

Assumeixo la meva part de culpa…

… atès que els principals capdavanters del partit fan l'orni, com si no hi tinguessin res a veure. Parlo, naturalment, de la desfeta d'ERC.

Alguns promotors de la Convenció per la Independència Nacional, havent comprovat que bona part de la gent d'ERC que assistiren a les jornades dels dies 14-15 de març de 1987, era d'edat avançada ("velles glòries", que en diríem), vam visitar Heribert Barrera i li vam suggerir  la conveniència de la incorporació de joves, com la gent de la Crida, al partit republicà. Bé és veritat que feia ben poc que les regnes del partit havien passat a mans de Joan Hortalà, però aquest, per a molts de nosaltres, era més aviat el prototipus d'un president del Barça o d' una entitat bancària, que no pas el d'un partit independentista.

Malgrat les reticències d'en Barrera, mossèn Dalmau i jo mateix (i algú altre) vam anar a veure l'Àngel Colom, al pis on vivia, damunt (si mal no recordo) d'una seu del partit socialista.

Poc temps després d'aquella conversa, joves de la Crida (Puigcercós, Portabella, Vendrell, amb Colom al davant**) s'afiliaren al partit de Macià. Podien ser una saba nova que ajudés a "refundar ERC", atenent la invitació que havia fet poc temps abans Carod-Rovira a les pàgines de l'Avui (1 de novembre de 1986) i que va merèixer l'adhesió de moltes personalitats del món social i polític català.
Calia desplaçar del poder la coalició que havia governat durant tants anys i oferir-la a un hipotètic conglomerat d'esquerres
Les coses, però, es precipitaren i aquells que només havien de ser un esperó per tirar endavant el partit, ben aviat van voler liderar-lo, descavalcant Hortalà al Congrés de Lleida de 1989. Tots sabem com va acabar aquella experiència, amb Pilar Rahola de figura mediàtica: l'escissió del partit el 1995 amb la creació del PI, una nova proposta fallida. Molts de seus homes, però, restaren dins Esquerra, esperant el seu moment.

La figura emergent, però, d'en Carod-Rovira, impulsor d'un discurs ideològicament potent i engrescador, aconseguí posar-se al capdavant  del partit republicà en el Congrés de Vilafranca el setembre de 1996. Durant el seu regnat, ERC augmentà el nombre dels seus diputats, arribant a un màxim de 23 en les de 2003.

Durant el seu període, veient que Convergència i Unió era massa vegades presonera de l a majoria del PP de l'Aznar, oferí el suport del seu partit al president Pujol. El seu oferiment, però, va merèixer  un menyspreu totalment injusticat per part del president de la Generalitat. Vaig dir i mantinc que fou una relliscada imperdonable d'en Pujol. No fou gens estrany, doncs, que, en creuar-se en l'anada i vinguda a estrada d'oradors, Carod rebutgés olímpicament el gest de possible excusa del líder convergent i es mostrés enormement dolgut pel tracte immerescut que havia rebut. El feeling Pujol-Carod acabava de trencar-se i, al meu entendre, allí va començar a gestar-se el futur tripartit. Calia desplaçar del poder la coalició que havia governat durant tants anys i oferir-la a un hipotètic conglomerat d'esquerres, al preu que fos, amb l'excusa d'acostar-los a la catalanitat.

Un Carod,  crescut i egocèntric, va creure excessivament en els seus dots  de lideratge i deixà en mans dels exhomes de Colom els afers interns del partit. Puigcercós i la seva gent van anar movent els fils per tal de guanyar terreny en les estructures de poder d'ERC. Res a dir, si amb això volien descarregar Carod de l'ingrata tasca organitzativa i administrativa, que a ell no li esqueia gens ni mica. Més ben dit, li feia mandra i nosa. Però, les pretensions anaren molt més enllà: aprofitant les relliscades evidents del líder carismàtic (afer Perpinyà, nepotisme amb el seu germà...), anaren minant la seva figura i donaren peu a mirar d'arraconar-lo a la primera de canvi.
Carod i Puigcercós podien haver-se repartit els papers, deixant a cadascú el que millor li esqueia
Si bé Carod tingué molt a veure amb el primer tripartit, fou menys procliu a reeditar el segon, si bé se n'aprofità sense obrir boca. Relegat a un càrrec sense gaire poder efectiu, Puigcercós assumí la presidència del partit el 2008 i l'apartà definitivament (i indignament) del seu lideratge i influència. Greu error: per satisfer el seu ego, Carod en tenia ben bé prou a ser considerat el líder carismàtic i l'ideòleg del partit republicà. Carod i Puigcercós podien haver-se repartit els papers, deixant a cadascú el que millor li esqueia. Els conspiradors, però, no en tingueren prou amb les estructures del partit: volgueren també quotes de poder molt més definitives. L'ambició desmesurada dels uns topà amb el menyspreu i manca de tacte del qui es considerava redemptor del partit d'Avi.

Uns i altres, li hem repetit a Carod (jo també vaig ser dels qui vam creure amb ell i amb el seu possible lideratge) que li calia –sobretot  ara que està de moda– fer seva la filosofia del Pep ("més humilitat i menys prepotència"), ja que, com es va veient, és la millor estratègia per aconseguir èxits. Davant del retret que li feia Josep Cuní en aquest sentit en un dels seus Matins, ell només va saber dir: "Jo sóc així, jo sóc com sóc". Doncs, potser no hauria caigut tan de cop si hagués deixar de ser això que –segons ell– li és inherent. Ja sé que jo no sóc qui per donar consells. Però crec que no li hauria anat malament haver-ho intentat.

Què passarà amb ERC? Qui ho sap! Però, desitjaria molt sincerament  que sobrevisqués, per la seva història, per la seva ideologia i per les esperances que molts hi havíem posat –i d'altres continuen posant– en aquest partit. Hi haurà algú capaç de redreçar aquest daltabaix? Tant de bo!

** Josep Poca assenyalava a l'article que Jordi Sánchez també havia entrat a ERC, quan en realitat mai es va afiliar a la formació republicana. L'autor ha volgut esmenar l'error.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Josep Poca
Josep Poca
Escriptor
Opinió · Política
Mentrestant, què?
Opinió · Política catalana
El pensament de Carrasco continua molt viu
Opinió · Política catalana
Potser ja n'hi ha prou de xantatges
Opinió · Política
"I have a dream"
Opinió · Política catalana
Per fi, he pogut dormir
Opinió · Política catalana
I què us pensàveu, doncs...
Opinió · Política catalana
Sense Mas, això no acabarà bé
Indica publicitat