Indica publicitat
Dimarts, 22 d'octubre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 18 de desembre del 2015 | 11:59
Opinió · Política
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

L'independentisme al nucli de la sobirania espanyola

Els resultats del 20 de desembre ens faran adonar de l'enorme canvi polític que s'ha esdevingut a Catalunya en aquests quatre anys, a una velocitat vertiginosa. A les eleccions espanyoles de 2011 només hi havia 3 diputats independentistes i 42 dels 45 diputats elegits a Catalunya defensaven la Constitució de 1978.

Segons l'enquesta del CEO de primers de desembre ERC guanyaria les eleccions amb 9-11 diputats, seguit d'En Comú-Podem amb 10/11, Democràcia i Llibertat amb 9-10, Ciutadans amb 8/9, els mateixos que el PSC/PSOE, mentre que el PP cauria a 5 diputats. És a dir, els 3 diputats independentistes de 2011 es convertirien en 18/21 diputats independentistes; els 3 d'ICV s'incrementarien fins als 10/11 d'En Comú-Podem, que defensen un referèndum d'autodeterminació que no és constitucional. Els diputats defensors de la Constitució de 1978 es reduirien als 21/23 que sumarien entre PSC-PSOE, PP i Ciutadans. Si tots els independentistes anem a votar el canvi polític pot ser tan important com el triomf esclatant de Solidaritat Catalana de 1907 que va reduir a la mínima expressió la representació política dels partits sucursalistes a casa nostra fins a les eleccions de 1977.

Cal evidenciar que la ideologia de la "unidad de España" és intrínsecament agressiva perquè atorga als espanyols el dret a imposar la seva voluntat als catalans sense el seu consentiment"

Des de 1977 a 2011 el PSC-PSOE havia guanyat totes les eleccions a "Cortes", però, des de 1982, els seus diputats s'integren en el Grup Socialista i la seva veu desapareixen els debats. L'únic grup parlamentari català ha estat el de Convergència i Unió que durant dècades ha actuat com a grup de pressió regional a favor de les competències de la Generalitat i de determinats interessos empresarials. La seva actuació com a partit frontissa entre 1993 i 2000, pactant primer amb el PSOE i després amb el PP va crear molt de ressentiment en els mitjans espanyols. ERC només va tenir grup parlamentari propi entre 2004 i 2008 gràcies als seus 8 diputats.

L'any 2011 es va produir un canvi important amb la victòria relativa de CiU que va guanyar les eleccions amb 16 diputats, enfront dels 14 del PSC-PSOE i els 11 del PP, 3 d'ICV i 3 d'ERC. Però no té res a veure la representació de CiU d'aleshores, encapçalada per Duran i Lleida amb la situació que es crearà el 20 de desembre. Una de les deficiències més greus del procés independentista des de 2012 ha estat el control de la representació de CiU a Madrid per una persona defensora del règim establert i contrària a la independència. La seva ambigua defensa de l'anomenada "tercera via" ha fet creure els poders i l'opinió pública espanyola que totes les manifestacions i tot el moviment popular per la independència era un "órdago", un estratagema per una nova negociació des d'una posició de força, atribuït a un partit que ja anteriorment havia cobrat importants dividends pels vots "frontissa". La influència d'ERC, amb els seus tres diputats diluïts en el Grup Mixt, ha estat petita.

Ens hem dedicat més a demanar respecte al principi democràtic de respecte a la voluntat del poble català que no pas a posar en evidència els falsos principis del Regne d'Espanya"

Lacció dels nostres representants a Madrid tindrà molta influència en el procés, en part perquè els representants dels constitucionalistes elegits a Catalunya no tindran grup parlamentari propi. A més es passarà d'una majoria absoluta del PP a una fragmentació del Congrés que farà molt difícil la formació d'un govern espanyol, sobretot si entre PP i Ciudadanos no sumen els 176 diputats. D'entrada desapareixerà el control total que el govern popular exercia sobre els mitjans de comunicació públics i d'una influència tant gran sobre els privats que li va permetre canviar als tres directors de diaris com El Mundo, El País i La Vanguardia.

Els nous diputats i senadors independentistes hauran de dissenyar amb precisió el seu discurs a les Corts espanyoles, la seu de la sobirania nacional espanyola. De manera òbvia no poden fer el tradicional paper de CiU de "grup de pressió regional", ni de partit frontissa. Tampoc poden repetir els arguments gastats durant quatre dècades de "l'encaix a Espanya", del respecte a la seva realitat "plurinacional", del reconeixement dels drets històrics, etc, etc.

El seu principal objectiu és demostrar que Catalunya va ser annexada per la força de les armes a Espanya l'any 1714 i que té dret a l'autodeterminació. El Tribunal Constitucional no pot determinar si Catalunya té o no aquest dret perquè és alhora jutge i part. En tot cas ha de ser un tribunal imparcial, com el Tribunal de la Haya, el que ha d'establir si Catalunya té dret o no a l'autodeterminació. En definitiva el paper principal dels diputats i senadors és insistir en els respectius hemicicles i en les seves declaracions als mitjans de comunicació en la falsedat dels quatre principis que Mariano Rajoy va exposar en el debat amb Pedro Sánchez i que aquest va ratificar: 1) la unitat d'Espanya, 2) la sobirania nacional, 3) la igualtat de tots els espanyols, 4) l'imperi de la llei. Aquestes premisses falses són acceptades com a veritats sagrades per la immensa majoria dels espanyols i una de les missions fonamentals dels representants catalans és desmuntar-les, cosa que no s'ha fet amb prou profunditat fins ara. Ens hem dedicat més a demanar respecte al principi democràtic de respecte a la voluntat del poble català que no pas a posar en evidència els falsos principis del Regne d'Espanya.

El primer i principal dogma a desmentir és la "unidad de España" que, sobretot, implica que Catalunya forma part d'Espanya de manera voluntària. Tot el relat espanyol ha estat falsificat per demostrar una unitat que es remunta a Viriato, a l'Imperi Romà, als visigots, i, de manera més concreta, als Reis Catòlics. Cal evidenciar que la ideologia de la "unidad de España" és intrínsecament agressiva perquè atorga als espanyols el dret a imposar la seva voluntat als catalans sense el seu consentiment. És una teoria que equival a legitimar la "violació", és a dir de les relacions sexuals no consentides. L'existència de Portugal és la demostració més contundent de la falsedat d'aquest mite. En temps de Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II Catalunya tenia el mateix estatus polític que Portugal. Aquesta nació el va preservar perquè van guanyar les batalles de Ameixal, Vila Viçosa i Montes Claros. Si haguessin perdut, avui Portugal seria una comunitat autònoma espanyola i els portuguesos serien considerats espanyols. En canvi Catalunya va perdre la guerra de 1714, va ser conquerida, ocupada i annexada al Regne de Castella que l'any 1812 va canviar el seu nom pel de Regne d'Espanya.

Josep Pinyol Balasch

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Josep Pinyol i Balasch
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari
Opinió · Política catalana
Jo acuso Sr. Eugeni Gay
Opinió · Política catalana
Preparem la resistència gandhiana
Opinió · Política catalana
Constituents? Referèndum? Desobediència institucional !!!
Opinió · Política catalana
Proclamació d'Independència, Referèndum i Moció de confiança
Opinió · Política catalana
Proclamació d'Independència, Referèndum i Mandat democràtic
Opinió · Política catalana
Junts pel Sí: acomplir el mandat democràtic
Opinió · Política catalana
La trampa del referèndum
Indica publicitat