Indica publicitat
Divendres, 6 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 20 de abril del 2011 | 15:58
Opinió · Política
Josep Poca
Escriptor

Manuel Carrasco i Formiguera no era el millor exemple

No penso discutir-li al secretari general d'UDC, Josep Maria Pelegrí, la reivindicació de "la centralitat" política que defensa històricament el seu partit, però tinc la impressió que no va escollir la millor ocasió ni es va encomanar al millor sant.

Perquè fer-ho en l'acte de commemoració del 73è aniversari de l'afusellament de l'històric dirigent democratacristià Manuel Carrasco i Formiguera, al cementeri de Montjuïc, suposa desconèixer bastant la trajectòria ideològica i política del personatge que es pretén homenatjar. (Amb raó es queixava Josep Benet del desconeixement que molts polítics tenen de la història del nostre país).

Per reivindicar "la centralitat" del partit democratacristià, crec sincerament que, de tots els dirigents històrics possibles d'UDC, va escollir el menys indicat. Si mal no recordo, Carrasco fou el nacionalista català amb més judicis polítics: com a mínim tres consells de guerra, dos empresonaments, dues denúncies militars i una sanció governativa. No crec que aquests fets siguin l'aval d'una personalitat política gaire "centrada" (d'acord amb el significat que s'acostuma a donar a aquest mot).
Carrasco va ser separat de la minoria catalana per part de Companys davant la fèrria defensa que feia de l'Estatut
Tampoc no crec que, en la seva intervenció, el secretari general d'UDC tingués gaire presents les paraules de Carrasco a l'inici del Pacte de Sant Sebastià (agost 1930), quan va dir als representants republicans espanyols: "Si el nou estat de coses que pugui succeir no té en compte el fet de Catalunya, llavors a nosaltres no ens interessarà el canvi, a nosaltres no ens interessarà ni la revolució ni la república si no es reconeix per endavant la personalitat del nostre poble. [...] Facin-se càrrec que aquesta no és una qüestió d'administració, d'organització regional, ni de federalisme, repetint les paraules de Prat de la Riba. És una qüestió de pàtria i que de pàtria no n'hi pot haver més que una i que la nostra és Catalunya [...]. Nosaltres som catalans, no som més que catalans, i encara que republicans, no podem deixar d'ésser catalans [...]. No venim amb aires d'imposicions sinó que volem l'acord. En la llibertat i en la democràcia estan les solucions de tots els problemes. Si vostès accepten l'aplicació de les fórmules democràtiques en l'ordre individual, no poden de cap manera refusar l'aplicació d'aquestes fórmules en l'ordre col·lectiu i en l'ordre polític, i si vostès admeten el dret innat a la llibertat individual, han d'admetre, forçosament, com a conseqüència lògica, el mateix dret a la suma de drets individuals mancomunats. Nosaltres plantegem el problema de Catalunya, certament, com un problema nacional, com un problema estatal, però subjecte al principi d'autodeterminació. No volem que Catalunya sigui més que allò que els catalans vulguin. Entenguem-nos, allò que els catalans vulguin conscientment." No se m'acut quin dels actuals dirigents signaria un text semblant. Potser, Antoni Castellà (i bastants militants de base), i ben segur Joan Rigol i Josep M. Vila d'Abadal.

Per si tot això no fos suficient per a desmentir la pretesa moderació de Carrasco i Formiguera, caldrà recordar que, durant la discussió de l'Estatut el 1932 a Madrid, va ser separat de la minoria catalana per part de Lluís Companys davant la fèrria defensa que feia de l'Estatut de Núria votat pels catalans, no acceptant ni retallades ni desnaturalitzacions. No m'imagino al senyor Duran i Lleida rebre un correctiu semblant per una acusació d'aquesta naturalesa.

Finalment, davant els consells amicals de persones properes, que, considerant totalment injusta i aberrant la seva condemna, li suggerien un cert relaxament en el seu compromís patriòtic, Carrasco es mantingué ferm, malgrat l'immens dolor que li suposava haver de deixar una vídua i vuit fills totalment desemparats.

Les seves darreres paraules "Visca Catalunya lliure!" no foren un crit emotiu d'un moment transcendental i definitiu, sinó –com ell digué–: "el que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor".

Si bé, doncs, entre els seus correligionaris, pugui haver-hi alguns que hagin oblidat la fermesa de les seves conviccions, ben segur que no podran fer-ho els seus fills, que tan durament van haver-ne de patir les conseqüències.

En el famós discurs en defensa de l'Estatut que el poble català s'havia donat, Carrasco va dir: "Los más extremistas, en sentido nacionalista, en Cataluña, entre los que tengo el honor de contarme...". Aquestes paraules donen una bona pista de quina hauria estat la seva presa de posició i el sentit del seu vot en la consulta sobre el Dret a decidir, que tingué lloc a Barcelona el prop passat 10 d'abril.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Josep Poca
Josep Poca
Escriptor
Opinió · Política
Mentrestant, què?
Opinió · Política catalana
El pensament de Carrasco continua molt viu
Opinió · Política catalana
Potser ja n'hi ha prou de xantatges
Opinió · Política
"I have a dream"
Opinió · Política catalana
Per fi, he pogut dormir
Opinió · Política catalana
I què us pensàveu, doncs...
Opinió · Política catalana
Sense Mas, això no acabarà bé
Indica publicitat