Indica publicitat
Dilluns, 16 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 13 de juliol del 2011 | 15:54
Opinió · Política
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

Què haurien fet Cambó i Macià?

Què haurien fet Francesc Cambó i Francesc Macià davant de la sentència contra l'Estatut? Els partits polítics catalans han continuat la rutina política com si la sentència no hagués existit.

S'ha constatat al darrer "Debate del Estado de la Nación" un any després del fallo contra l'Estatut, com va recordar Joan Ridao. Els representants del poble català a Madrid no van fer balanç de l'esdeveniment més transcendent de l'exercici per Catalunya i van plantejar el debat en termes de política general espanyola. Els 25 diputats socialistes catalans no van existir perquè no se senten representants del poble català sinó del PSOE. Duran i Lleida només va parlar de l'Estatut d'Autonomia després d'abordar els traspassos dels trens de rodalia i va ignorar la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del 10-J. Es nota que tant un fet com l'altre l'incomoden molt. Joan Ridao va plantejar el seu discurs des d'una oposició general d'esquerra, però no des de la indignació d'uns treballadors d'una nació oprimida que pateixen una taxa d'atur que duplica la de la zona euro a causa de l'espoli fiscal. Podia haver recordat que el País Basc té un atur dins la mitjana europea, la meitat que a Catalunya, gràcies al Concert.

No podem saber la reacció de Cambó i Macià davant un atac com l'esmentada sentència. Però sabem com van respondre davant altres atemptats contra la democràcia i contra Catalunya. Per combatre la Llei de Jurisdiccions, que va seguir a l'assalt al Cucut! I a la Veu de Catalunya, Francesc Cambó es va aliar amb totes les forces polítiques, des del republicà Salmerón als carlins, per promoure Solidaritat Catalana. Macià, a 48 anys, va renunciar a la seva carrera militar i es va afegir al moviment. Contra les Juntes Militars Cambó va promoure l'Assemblea de Parlamentaris de l'any 1917. L'any següent quan els conservadors d'Antonio Maura i els liberals del Conde de Romanones van denegar l'autonomia de Catalunya tots els diputats catalans es van retirar de les Corts Espanyoles, encapçalats per Francesc Cambó i Marcel·lí Domingo. També es va retirar el socialista Francisco Largo Caballero, que havia estat elegit diputat a Catalunya dins una coalició republicana. Francesc Macià va encapçalar la lluita contra la Dictadura de Primo de Rivera i el març de 1931 va promoure la Conferència d'Esquerres davant les eleccions municipals d'abril d'aquell any; els republicans les van guanyar i Macià va proclamar la República Catalana.
Cambó i Macià haurien treballat perquè el 10-J irrompés amb estrèpit a Madrid. Però a CiU seguiran el camí contrari
La sentència del Tribunal Constitucional és més greu que la Llei de Jurisdiccions Militars i més insidiosa que la dictadura de Primo de Rivera. Atempta contra quatre pilars de Catalunya: contra la democràcia des del moment que una desena de magistrats s'atreveixen a modificar un Estatut aprovat en referèndum pel poble català; contra el poble català perquè nega la seva existència i el denigra com a subespècie; contra l'economia catalana perquè perpetua l'espoli fiscal; contra la llengua i la cultura catalana perquè posa en perill la immersió lingüística.

Cambó i Macià no haurien continuat la rutina política com si no existís la sentència del Tribunal Constitucional. Haurien reaccionat com va fer el poble català fa un any: amb dignitat i coratge. Fa cent anys eren dirigents escollits els que portaven la iniciativa política i convocaven els nostres conciutadans a manifestar-se. En canvi ara han de ser unes entitats de voluntaris, amb Òmnium Cultural al davant, les que organitzin una manifestació com la del 10 de juliol. Mentrestant els partits discutien pel lema de la pancarta. No crec que hi hagi a cap país del món en què els dirigents polítics desaprofitin la força de poble de la manera tan iniqua com fan els catalans.

Les eleccions a Corts espanyoles seran en els propers mesos. Cambó i Macià haurien treballat perquè la manifestació del 10-J irrompés amb estrèpit a Madrid. Però Convergència i Unió seguiran el camí contrari. Proclamaran el Sr. Duran i Lleida com a el seu cap de llista. El Sr. Duran no enganya a ningú: prioritza l'estabilitat del règim espanyol a la defensa dels drets nacionals i mantindrà la seva política de grup de pressió regional. Esquerra Republicana es troba en estat catatònic després dels resultats de les eleccions municipals. Està més preocupada per mantenir els seus equilibris interns que per definir una doctrina i una estratègia a seguir davant de l'Estat espanyol. Pot trobar-se celebrant el seu Congrés si es convoquen les eleccions a la tardor i el nou equip dirigent no tindrà temps de reaccionar. Els dirigents de S.I. han passat de proposar una candidatura unitària independentista a defensar l'abstenció.
No crec que hi hagi a cap país del món en què els dirigents polítics desaprofitin la força de poble de la manera tan iniqua com fan els catalans
Si els partits eren incapaços de respondre amb contundència Cambó i Macià haurien apel·lat a una societat civil capaç d'organitzar les Consultes i la manifestació del 10 de Juliol. Prat de la Riba ho va fer l'any 1900 a les eleccions dels "Quatre Presidents", presidents d'entitats, les primeres en que es va presentar un partit d'àmbit català. A les eleccions de 1907 Cambó va buscar independents com el coronel Macià. L'any 1931  Macià va liderar la Conferència d'Esquerres va aplegar tots els partits i Casals republicans de Catalunya i aquesta combinació va permetre la gran victòria d'abril de 1931.

És altament improbable que Convergència i Unió ho faci. Mantindrà Duran i Lleida com a cap de llista, tot i ser el polític que, per dues vegades, ha tret pitjor resultats des que els dos partits es presenten junts a les eleccions espanyoles. Tot i que la política de "peix al cove" està condemnada al fracàs i acabarà passant factura a la coalició, com li va passar el pacte amb el PP.

Només queda una esperança: la confluència entre, per un costat, el moviment sobiranista, amb els voluntaris de les consultes, les seves entitats i les seves personalitats rellevants; i per  l'altra els partits polítics sobiranistes encapçalats per la nova direcció d'ERC. De fet Oriol Junqueres ha assolit l'alcaldia de Sant Vicenç dels Horts gràcies al moviment "Junts per Sant Vicenç". Una confluència per desenvolupar una nova estratègia davant l'Estat Espanyol, no per continuar la rutina política actual.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Josep Pinyol i Balasch
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari
Opinió · Política catalana
Jo acuso Sr. Eugeni Gay
Opinió · Política catalana
Preparem la resistència gandhiana
Opinió · Política catalana
Constituents? Referèndum? Desobediència institucional !!!
Opinió · Política catalana
Proclamació d'Independència, Referèndum i Moció de confiança
Opinió · Política catalana
Proclamació d'Independència, Referèndum i Mandat democràtic
Opinió · Política catalana
Junts pel Sí: acomplir el mandat democràtic
Opinió · Política catalana
La trampa del referèndum
Indica publicitat