Sempre m'ha fet molt mal d'orelles sentir als mitjans de comunicació nacionals –he d'afegir que nacionals catalans?- que es qualifiqués de "nacionalistes" a CiU o el PNB. I no pas perquè no en siguin, ja que en la mesura que es declaren defensors dels drets nacionals dels catalans, segons el diccionari, en són.
No: el que fa mal d'orelles és que se'ls qualifiqui d'aquesta manera per contraposar-los, en el marc de la polÃtica espanyola, a partits com el PP o el PSOE, i no cal dir a la resta de partits nacionals espanyols.Â
La qüestió no és ociosa. En realitat, en un Estat com l'espanyol en el qual hi ha conflictes nacionals, on la nació espanyola és, de moment i encara, una obra en construcció –no m'atreveixo a dir "en runes"-, els partits nacionals espanyols són objectivament "nacionalistes". Lluiten cada dia amb urc –i aquà ho notem en la pròpia pell- per tal d'aconseguir la seva plenitud, que ells mateixos veuen incompleta i en perill. El nacionalisme dels partits nacionals catalans és de riure al costat del nacionalisme dels partits nacionals espanyols. Ells sà que han entès el que és l'interès nacional, i es posen d'acord PP i PSOE tant si han de governar el PaÃs Basc per plantar cara als altres nacionalistes, com si han de reformar una constitució amb l'objectiu principal de retallar capacitat d'autogovern als nacionalistes catalans.
Tractar de nacionalistes a CiU i no al PP o al PSOE és com haver d'escoltar un Barça-Madrid amb locució d'Intereconomia
Per tant, cada vegada que –posem per cas- en Pellicer, per referir-se a CiU, diu "els nacionalistes" i no qualifica d'aquesta manera PP i PSOE, allò que fa és sotmetre's a unes categories de classificació de la realitat polÃtica que afavoreixen els nacionalistes espanyols, en la mesura que n'emmascara –volent o sense voler- la mateixa condició. Aquesta lògica classificatòria construeix una percepció de la realitat polÃtica –la fa "natural"- en la qual sembla que n'hi ha uns que sempre estan reivindicant, que són un corcó, uns insatisfets, mentre els altres han d'aguantar el nyec-nyec dels nacionalistes. De fet, el cert és objectivament el contrari. Qui ha d'aguantar nyecs-nyecs nacionalistes, dia sÃ, dia també, són els catalans. I el nostre nacionalisme, en la mesura que no va acompanyat d'una capacitat de poder similar, és ben bé de pa sucat amb oli.
No entenc, doncs, com una cosa tan clara com aquesta, no és recollida com a norma d'estil obligatòria per a tots els professionals de TV3 i, és clar, per tots els mitjans públics o privats que "viuen i treballen" a Catalunya. En un informatiu, tractar de nacionalistes a CiU i no al PP o al PSOE, en definitiva, és com haver d'escoltar la retransmissió d'un Barça-Madrid amb locució d'Intereconomia.
